“Ai, com m'agradaria”

“Ai, com m'agradaria que l'Església fos pobra i per als pobres”, va dir l'estrenat papa Francesc. I els centenars de periodistes de davant seu van aplaudir entusiastes.

Si algun d'aquells periodistes fos arribat de Mart, per primer cop a la Terra, s'hauria preguntat ingènuament, desconeixedor dels inextricables camins de la teologia catòlica i de la teologia pràctica capitalista: “¿Com és que el cap d'aquesta sumptuosa organització terrenal que ven metafísica, demana en condicional ser pobre i per als pobres, i tots aquests representants de l'espectacle mediàtic l'aplaudeixen, en comptes de xiular-lo?” I ningú li hauria donat resposta. Tant ple de fils entortolligats és aquest món modern, que absurdes contradiccions totalment allunyades de l'ètica més simple, passen per grans esdeveniments i grans esperances, quan a darrere hi ha, no només fum, sinó fins i tot mala fe, per totes bandes.

Anem a pams. Quan Joseph Ratzinger dimití en llatí, passaren dues coses fenomenals: la primera, que ningú se'n va adonar, excepte una veterana vaticanòloga, perquè no l'entengueren, és a dir, milions de creients no saben un borrall de la llengua oficial del Vaticà, o millor dit, el Vaticà parla en una llengua (i unes idees) que ja no entén ningú. I segona, trencà un dogma necessari, el de la seva infal·libilitat, o encarnació de Déu a la Terra. O sigui que la divinitat del papa, sostinguda durant gairebé dos mil anys, és falsa, car Déu no pot dimitir. Tant modern fou, sense saber-ho, o sí, Ratzinger, que sabedor que la societat actual ja no té metafísica, ha sigut conseqüent, i s'ha permès dimitir, atès que no pot governar els assumptes totalment terrenals de la seva organització. Que són els que importen a una organització que ja pot vendre més els assumptes metafísics, car el general de les persones poden seguir fent idolatria catòlica, fanàtica o partidària, però és difícil que comprin el dogma metafísic. Cal, doncs, vendre una cosa nova, a part d'endreçar, en el que es pugui, la immensa corrupció eclesial: cal vendre franciscanisme, o sigui, caritat cristiana, posant-se del cantó dels desfavorits, o almenys fent-ho veure. I per fer això, Ratzinger no servia. Serveix un home austral, aparentment afable, rector de la immensa diòcesi de Buenos Aires, que, com a totes les megalòpolis sud-americanes, i africanes, i algunes d'asiàtiques, resulta ser una concentració de miserables immensa, un autèntic banc de peixos. No s'ha equivocat la cúria romana, filla de l'imperi romà, continuadora del poder imperial, succionadora de l'original i místic missatge de Crist, el d'estimar-se els uns als altres com a iguals, convertit en una immensa arma de poder terrenal, i embolicat amb un profús embalatge metafísic, no s'ha equivocat per tal de no quedar-se en res, tal com va dir el papa Francesc en una primera al·locució, del perill de quedar-se com una simple ONG: els peixos pobres estan a Buenos Aires, i similars, i no a la descreguda i ametafísica Europa. Això sí, el nou papa és d'origen italià, i res més italià al nou món que un porteño de pura raça. Que tot quedi a casa. I a més a més riurem, perquè els porteños són l'humor mateix, sovint, però, de to negre.

I els periodistes, què aplaudien? Això sí que és difícil d'esbrinar. Però vist el circ mediàtic que ha provocat la dimissió i elecció papals, no seria estrany que els mogués l'alegria de la notícia, aquella que diu que no és notícia que un gos mossegui un home, sinó que un home mossegui un gos. Demà passat, estaran en un altre lloc. Faran notícia d'allò que faci espectacle, urgent i immediat. És a dir, faran de venedors, aquells que Jesús féu fora del temple, segons diuen, i no pas d'informadors, i molt menys d'informadors ètics. És cert, ningú diu que el deure del periodista sigui tenir un programa ètic, però sí que fer informació inclou fer-la ètica, és a dir, informar de tot el que es pugui amb veracitat i objectivitat. No cal que opinin, només que informin bé. I què informen, realment, de l'Església catòlica, o d'altres esglésies o religions: la superfície. Si el mateix papa ha fet un informe severíssim, segons indiquen, pel nou papa, sobre la pròpia Església, com és que la premsa no en sap res, o no en diu res, més enllà de vaguetats? Què aplaudeixen d'una institució farcida de crims no jutjats? Quina esperança tenen en una institució que ningú entén? I què saben, realment, del centre del negoci, que és el fum metafísic?

Però és cert, i el Papa a la seva manera ho encarna, que la desorientació general dels nostres dies, cerca, ni que sigui en aparença, una esperança redemptora, o sigui ètica, de valors, ja que la ciència ens ha deixat plens de tecnologia però ben sols a l'univers, i el capitalisme financer globalitzat ens està deixant sense la prima democràcia ciutadana que teníem. Potser per això el missatge contradictori del papa Francesc, sospirant pels valors senzill de la pobresa, en un món on ningú vol ser pobre, fou aplaudit com una esperança que posi fre a l'ambició desbocada del diner. És clar que els senzills esperen un senyal i ordre ètics, però és molt fosc que pugui venir del nou elegit. Seria un autèntic miracle que anant de boludo, precisament un papa pari els peus a la banda de pelotudos que manen. Un miracle. De moment, tot això és un quilombo.