Descarrila l'optimisme
Diu que els governs amaguen les seves intencions quan han decidit adoptar alguna mesura impopular i que dissimulen o neguen, posem per cas, la imminent devaluació de la moneda fins al divendres corresponent. I, naturalment, és el dilluns que materialitzen la jugada. És per això que, ara que el marge de temps per mantenir el suspens dura tota la Setmana Santa i una mica més de temps amb els bancs tancats i de racionament de l'ús de targetes de crèdit als caixers automàtics, és natural que els ciutadans temin unes decisions molt desfavorables. Exactament, tal com ha passat aquests dies amb el rescat de la banca i de l'economia de Xipre. Amb temps per tenir vacil·lacions, per llançar globus sonda, per parar el rellotge a les 12 de la nit, seguir negociant i canviar de criteri, s'ha anat dissenyant un esquema que resulta ben preocupant, que marca precedents i que trenca o vulnera principis fins ara considerats intocables o essencials. En efecte, amb filtracions d'uns acords que encara no eren definitius i anuncis maldestres i precipitats, s'ha anat sembrant un pànic, un desig de fugida i una desconfiança en la moneda única i el sistema financer, que s'han reflectit a la borsa, on per exemple Unicredit, Intesa San Paolo (Itàlia) o Sociéte Générale (França) han caigut un 6 per cent. L'euro, de moment, baixa 1 punt en relació amb el dòlar i el Banc Central Europeu s'ha vist obligat a mantenir l'aixeta oberta tot i que s'edulcorava la versió que als dipòsits de menys de 100.000 euros no se'ls aplicaria l'impost confiscador previst.
De fet, el rescat de 10.000 milions d'euros es presenta com un final del procediment fins ara habitual i totalment injust de fer pagar els plats trencats als contribuents per traslladar el risc als inversors (per exemple accionistes) i als dipositants de 100.000 euros en amunt. Naturalment, el govern de Nicòsia ja ha anunciat mesures restrictives per evitar la fuga de capitals. En principi, és correcte no permetre que el deute privat d'uns banquers i caixers sense escrúpols es converteixi en deute públic que paguin les víctimes en lloc dels culpables financers guiats per la cobdícia i l'avarícia. Però en el procés i en les formes es poden produir efectes perjudicials. El ministre holandès Dijsselbloem, com a cap de l'Eurogrup, ha presentat el nou sistema de valors morals, tot fent esment que el mes passat ja els va aplicar a la nacionalització del banc holandès SNS Reaal, on es van escombrar els accionistes, però no els dipositants. Evidentment, aquesta ruptura de l'habitual procediment de fer pagar els rescats als dipositants (imponents en deien irònicament les caixes dels seus impositors) que només tenia l'excepció parcial del rescat de Bankia, ha creat grans inquietuds als seus col·legues d'Espanya, Itàlia i França. El nou model implica, és clar, que els 500.000 milions d'euros del fons de rescats del Mecanisme Europeu d'Estabilitat, aprovat fa només 9 mesos, es puguin tornar a utilitzar per recapitalitzar uns bancs gestionats de manera irresponsable. En realitat, de viratges en política ja n'hem vist molts. No recorden que Zapatero va dir que abaixar els impostos era d'esquerres i, a continuació, els va apujar? Doncs bé, l'augment de la fiscalitat sobre les rendes del capital pot afectar els rendiments dels bons d'inversió, dels dividends i de les plusvàlues per venda d'accions o d'immobles, però també els miserables interessos que paguen els banquers als obrers o als aturats que van reunir uns petits estalvis, víctimes ja de les fortes retencions.
És com la trampa de prometre no apujar l'IRPF i, tot seguit, suprimir la deducció neta anteriorment exempta. A part, és clar, que Zapatero ja havia aplicat la imposició progressiva pel senzill procediment de no reajustar les bases de l'IRPF d'acord amb l'augment de l'IPC que erosiona el poder adquisitiu de les classes mitjanes i modestes. És, per tant, amb aquest panorama que ara es volen canviar les regles de joc. Per exemple, el Tractat de la Unió Europea estableix, en l'article 63, que queden prohibides totes les restriccions dels moviments de capital entre països membres i també entre ells i països tercers. Però si es pensaven que això volia dir que els seus actius residien en un mercat únic sense fronteres del moviment lliure de persones, mercaderies i capitals, anaven molt equivocats, tal com ara s'ha demostrat a Xipre. En efecte, s'ha comprovat que un estat membre pot tancar els diners dels ciutadans en un pseudocorralito dintre de les fronteres nacionals. Queda clar que avui un euro de Xipre no és plenament transferible i ni tan sols té el mateix valor que un euro de Frankfurt. Per cert, per curiositat, comprovin la lletra inicial de la numeració dels seus bitllets d'euro i sabran en quin país van ser emesos. Al pas que anem, no podria passar que no fos acceptable com a mitjà de pagament un euro de procedència que inspiri poca confiança? A Grècia i a Itàlia ja s'han limitat i restringit severament les transaccions en paper moneda. I a Espanya també cal justificar els pagaments de poc import d'aquesta manera. Si no fos perquè un cap de setmana no és prou temps per crear una moneda nova, la temptació d'abandonar la moneda única seria una alternativa per a Xipre. Ja, a finals del 2011, va ser necessària una operació de salvament de l'euro. El 2006 també es va afirmar que el govern de Prodi era l'última oportunitat per mantenir Itàlia en la zona euro. Tanmateix, no es va salvar res i, pel procediment de l'aquí caic i allà m'aixeco, l'euro encara existeix i Itàlia continua formant-ne part. Però ara queda clar que, encara que es preguin decisions in extremis, a la llarga, és impossible que Alemanya i Xipre tinguin la mateixa moneda.
Cal tenir present que si no es respecta la garantia dels dipòsits, podem assistir a escenes de pànic als bancs o a les cues per aconseguir menjar que s'han vist a Nicòsia. Els tres dies d'incomunicació entre les autoritats xipriotes i el grup de ministres de finances europeu poden tenir conseqüències i col·locar la moneda al sac de protestes dels indignats contra el sistema. L'anar tirant del qui dia passa, any empeny és evident que agreuja les penalitats de les classes populars, junt amb els graus asimètrics d'austeritat i amb la constatació que, a part d'ineficaç, el sistema actual és font de creixents desigualtats i de profunda immoralitat. Cosa que dóna valor a l'informe de la Fundació Friedrich Ebert del SPD alemany que pronostica la desintegració en una Europa de dues velocitats i la previsible reacció de la Padània italiana i de Catalunya de saltar dels estats respectius per incorporar-se al pol nuclear d'inspiració germànica.