Grans actius

A les Preses, fa ben pocs dies, se celebrava una reunió del Consell Consultiu de la Gent Gran de la Garrotxa. Hi assistien membres de les juntes directives dels diversos casals de tota la comarca, una trobada que es fa regularment per posar-se al dia i estar al corrent de tot allò que passa en aquest ambient i món de l'anomenada tercera edat. En la reunió, d'una assistència molt notable (52 persones), hi hagué comentaris de tota mena, s'hi exposaren idees i projectes i els representants de cada casal garrotxí hi deien la seva sense cap problema ni reticència (l'edat és un bon factor d'immunitat, trobo). Que si les quotes, que si excursions, que si balls, que si àpats... Vaig veure que gairebé no hi havia dos pobles iguals, però sí que tothom estava d'acord en allò essencial, com són els estatuts, diguem-ne oficials, i els assumptes de legalitat. A la sala flotava un ambient de llibertat i amistat notòries, tot plegat amanit amb un bon humor i cordialitat d'arrels comunes evidents. Tanmateix, en un punt sí que tothom es mostrà disconforme i va protestar amb vehemència. Fou en tractar el tema de la Sociedad General de Autores de España (SGAE). Ningú no entenia com és que aquesta entitat espanyola cobra quotes per tenir un televisor en el bar d'un casal de la gent gran, que és una associació purament filantròpica, deslligada totalment del Ministeri d'Hisenda (també espanyol, oidà) i sense cap ànim de recaptar, tot i que els temps que corren són molt prims i l'economia bàsica sovint s'aguanta d'un fil de teranyina. Josep Berga, representant del Consell Comarcal de la Garrotxa, va dir clar que la SGAE tenia el dret de cobrar el que cobra, però que traslladaria el malestar comú i general a la Sociedad. “Si la llei empara la dita Sociedad, el que cal és intentar canviar la llei”, digué un assistent, amb tota la raó del món (i això de la raó ho diu un servidor). I és que una de les altres qüestions ben clares va ser constatar els equilibris que molts casals fan per sobreviure, amb un futur més aviat incert i magre que no rebaixa pas, però, la bufera (trempera sembla que més aviat ja no) de cap de les juntes representades allà a les Preses. La gent dels casals som actius i som crítics, perquè ens toca ser-ho. A partir dels seixanta anys (posem-hi), aquell qui no és crític de les idees, dels homes, de les obres, dels fets, de si mateix, què carai és?