Opinió

opinió

Europa no pot esperar més

Cal un cop de timó
i consolidar
la integració econòmica i política

Com sabem, avui en dia, la situ­ació real de l'eco­no­mia i la per­cepció de la ciu­ta­da­nia vers Europa han empit­jo­rat, com evi­den­cien les dades econòmiques de l'atur a l'Estat espa­nyol o la mala solució i gestió de la crisi de Xipre i les difi­cul­tats, excepte poques excep­ci­ons, perquè els estats mem­bres de la Unió Euro­pea sur­tin de la recessió. I, pel que fa a la ciu­ta­da­nia, espe­ci­al­ment la dels estats perifèrics, està latent un evi­dent des­encís cap a Europa, moti­vat per la rea­li­tat de la crisi i per la poca sin­to­nia amb les mesu­res pre­ses, les quals, sovint, s'inter­pre­ten com a impo­sa­des per les pres­si­ons i el poder dels estats rics o pels orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals. Davant aquesta situ­ació, es fa evi­dent i neces­sari que calen refor­mes pro­fun­des en la cons­trucció euro­pea. Això no vol dir que el que s'ha fet fins ara no val­gui. I tant que val, i molt: tenim un mer­cat únic de cinc-cents mili­ons de ciu­ta­dans; una moneda única per a tres-cents mili­ons; un pro­ducte inte­rior brut que, sumant els de tots els estats mem­bres, és el pri­mer del món, superant inclús el dels EUA, de manera que tenim l'àrea econòmica més impor­tant del pla­neta; tenim un estat del benes­tar que no és en cap altra part del món i que és l'enveja de molts ciu­ta­dans no euro­peus i que, natu­ral­ment, hem de pre­ser­var; tenim un espai de lli­ber­tat col·lec­tiva i indi­vi­dual que no tenen enlloc; tenim un marc de con­vivència enve­ja­ble, basat en valors com ara la pau, el no a la pena de mort, la tolerància, la soli­da­ri­tat, el res­pecte a les mino­ries i la volun­tat de solució pacífica dels con­flic­tes, que hem de fer evi­dents i apli­car-los, pel bé dels euro­peus i del món.

Tot això no ha cai­gut del cel, tot s'ha cons­truït amb con­sens, també amb difi­cul­tats, com és natu­ral per posar d'acord tots els estats mem­bres, que a par­tir d'aquest juliol, amb l'entrada de Croàcia, ja seran 28. Per tant, res de res de tirar enrere, però tam­poc podem tan­car els ulls a la rea­li­tat actual, amb una crisi econòmica galo­pant i amb crisi ins­ti­tu­ci­o­nal i política en el si de la UE per ges­ti­o­nar-ne la sor­tida i el futur d'Europa. A la ciu­ta­da­nia euro­pea se li han de donar argu­ments perquè cre­gui en Europa, com feia fa anys, i de la manera com es pre­nen les deci­si­ons, sovint amb manca de legi­ti­mi­tat, de soli­da­ri­tat, de lide­ratge i també de capa­ci­tat comu­ni­ca­dora, no anem bé. És evi­dent també que, amb l'estruc­tura ins­ti­tu­ci­o­nal actual, no és fàcil fer-ho, perquè mol­tes deci­si­ons s'han de pren­dre amb con­sens i, quan ho han de deci­dir 27 o 17, quan es tracta de l'euro­zona, el con­flicte d'interes­sos està ser­vit i molt més en temps de crisi.

El que cal ara és un cop de timó i con­so­li­dar la inte­gració econòmica (unió bancària i coor­di­nació de polítiques pres­su­pos­ta­ries i fis­cals) i la inte­gració política, amb la fina­li­tat que la ciu­ta­da­nia euro­pea vegi, palpi, noti i observi que hi ha un govern sòlid que es pre­o­cupa pels seus pro­ble­mes i que ho fa dei­xant de banda els interes­sos esta­tals; per tant, en clau euro­pea.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.