Fans

La relació entre famo­sos i fans té tots els colors de l'arc de Sant Martí. Hi ha qui diu que tot­hom té dret a tenir vida pri­vada, i que per molt cone­gut que siguis no has d'aguan­tar que t'inter­rom­pin per dema­nar-te una foto o un autògraf si estàs sopant, o pas­se­jant, o com­prant. Això és veri­tat. Però també és veri­tat que per a la per­sona que se li acosta, aquell famós és seu, li coneix la vida, ha com­prat i lle­git els seus lli­bres, ha pagat l'entrada per veure'l al tea­tre i no es perd les sèries ni les pel·lícules on surt. Doncs també té una mica de dret, oi? Quin és el límit, com es pot acon­ten­tar les dues parts? Hi ha famo­sos que són ama­bles, paci­ents i espon­ta­nis; d'altres són altius i fatus, i menys­te­nen el públic. Amb els fans passa igual: n'hi ha de bar­ro­ers i poca-sol­tes i n'hi ha de res­pec­tu­o­sos i exqui­sits. Jo entenc que el famós pot estar can­sat i voler sopar tran­quil i tot això. Una fan gran segu­ra­ment con­tro­larà les ganes de demos­trar-li l'admi­ració, però les cri­a­tu­res... Gent jove, pa tou, ja se sap... Per això em va saber greu la res­posta que un jove –molt jove– actor de casa va fer a un parell de nenes de la seva edat que se li van cos­tar edu­ca­da­ment, molt il·lusi­o­na­des, i li van dema­nar de fer-se una foto amb ell. L'actor els va dir, molt seriós: “Ara no, ho sento, estic sopant.” Les nenes –fans totals– li van dema­nar dis­cul­pes i se'n van anar, pri­mer humi­li­a­des i aver­go­nyi­des; després es van anar enfa­dant. Tenien raó les nenes? Tenia raó el jove actor? Es poden dir les coses d'una altra manera?

Si us he de ser sin­cera, m'estra­nya la res­posta d'aquest jove actor. M'estra­nya que, ara que tot just comença, no li surti de dins d'esti­mar i de cui­dar la gent que l'admira, i de sacri­fi­car-se una miqueta. I m'estra­nya que encara que no els estimi no se li ocorri –o que ningú no li digui– que la fama és efímera, que avui ets a dalt i demà ets a baix, i que els que t'enlai­ren o et fan caure són, pre­ci­sa­ment, els qui avui t'ata­ba­len tant perquè –ai las!– no et dei­xen aca­bar tran­quil l'ham­bur­guesa.