Informació embargada
L'economista Santiago Niño Becerra adverteix que la Generalitat està a un pas de la suspensió de pagaments. I subratlla l'enorme importància d'exposar (“al Parlament, als bars, a la Cambra de Comerç, al metro, a tot arreu...”) que Catalunya pateix un dèficit fiscal que la condemna irremissiblement a l'ostracisme. “Si es recuperessin aquests catorze i setze mil milions d'euros que surten i no tornen, Catalunya tindria superàvit i en quatre anys ventilaria el seu deute públic”, afegeix l'economista.
Així doncs, una vegada més el problema és d'incapacitat informativa. Desenganyem-nos: a pesar de la contundència irrebatible de les xifres, l'espoli fiscal que pateix Catalunya encara es resisteix a cristal·litzar en plena consciència política en una bona part de la ciutadania. Per què? Com és possible? Hi ha dues raons primordials que expliquen aquest fet. Una és la dificultat endèmica del catalanisme a l'hora de travessar els cercles de foc ètnics i de ser capaç de difondre el seu diagnòstic més enllà dels àmbits que li són naturals. I l'altra és que l'hegemonia (des)informativa i contrainformativa de l'espanyolisme resulta aclaparadora. Hi ha una massa de catalans que només rep notícies de Catalunya a través de les rodes de premsa de Soraya Sáenz de Santamaría, a través d'Antena 3 i Tele 5, o a través dels aquelarres d'Intereconomía i la COPE. ¿Quina qualitat informativa sobre Catalunya pot tenir, aquesta part de població? L'espanyolisme comunicatiu té un poder immens. Posant el focus sobre els alcaldes de Lloret i Sant Hilari pot escenificar que Catalunya és la comunitat més podrida per la corrupció. I pot, de passada, posar sordina a les monstruoses corrupcions detectades recentment a Madrid i a Andalusia, que impliquen tot un sistema. La difamació contra Mas quinze dies abans de les eleccions –que tants rèdits electorals devia donar– i el silenci al voltant dels milers de catalans que viuen a l'estranger i que per inexplicats i inexplicables obstacles de les ambaixades no van poder exercir el seu dret a vot en les passades eleccions, són dos capítols més d'aquesta contraprogramació informativa materialitzada a través del silenci. Així, deliberadament es mutila tota qualitat democràtica. Ja que, si no hi ha possibilitats equitatives de difondre un diagnòstic o una informació, la societat tampoc no disposa de premisses polítiques per forjar les seves decisions.
