Abdicació?

Us heu adonat de les connotacions de la paraula “tripartit”?: són pèssimes, equivalents a horrible o a podrit. Per uns, va ser un període ple d'errors; per d'altres, la causa de tots els mals; i per uns pocs, una època bona en uns aspectes i dolenta en d'altres. Però per tots és un mot de menyspreu.

No sé si això és a causa d'una anàlisi política o d'una certa repugnància històrica per la política de coalició; per Espanya, l'ideal és l'“alternancia”, tot i els nefastos resultats que va tenir per als seus defensors. Als espanyols els agrada que hi hagi dos grans partits, i que ara governi un (i digui pestes de l'altre), ara governi l'altre (ídem); al costat, uns “partidets” que serveixen per donar aspecte de democràcia a la cerimònia parlamentària. Que tants països europeus estiguin governats per coalicions els deixa indiferents. La cultura de la coalició, però, és un tranquil·litzant per als ciutadans i un exercici de tolerància i d'entesa que afina l'esperit democràtic.

Per què a Catalunya, que no fem això de l'“alternancia”, ens hem encomanat via verbal de la demonització del mot “tripartit”? Deu ser per un provincianisme soterrat que ens porta a creure que si un fet no passa a Madrid és que no té importància o que una novel·la, si no és en castellà, és que és de segona divisió. No ho diem, és clar, però els fets són a la vista, i el subconscient col·lectiu fa tota la resta.

Mireu si no el rebombori que s'ha aixecat perquè una infanta espanyola ha estat imputada judicialment. A Madrid, la polseguera ha estat sensacional; però per què a Barcelona? Com que fer-se preguntes és bo, em faig aquestes: per què ara ha sortit a la llum pública Corinna? Per què s'ha sabut la cacera de Bostwana? Per què el rei s'ha vist empès a demanar perdó? Per què uns correus electrònics han estat tan determinants (recordem el judici a Javier de la Rosa: com sembla, també en tenia, de papers, però van desaparèixer)? I sobretot, qui hi surt guanyant? Ves a saber si hi ha algú (o alguns) interessat(s) a renovar la monarquia i, per tant, a l'abdicació. Una abdicació a la qual es resisteix el titular, perquè, és clar, aleshores perdria la impunitat. Doncs, mirat així, les peces encaixen, no?