La rellevància i l'excel·lència

El desenvolupament tecnològic és el conjunt de treballs sistemàtics que, aprofitant els coneixements existents obtinguts tant de la recerca com de l'experiència pràctica, són dirigits a la producció de nous materials, productes, dispositius, equipaments o serveis. El desenvolupament tecnològic, és a dir, el descobriment de tecnologies, així com l'assimilació de les ja descobertes, és l'única solució per connectar la generació de coneixements amb el sector industrial.

És aquesta la tesi bàsica d'un document elaborat per la Real Academia de Ingeniería, que planteja que l'enginyeria té un paper cabdal per convertir la ciència i el coneixement en valor econòmic i social via generació de productes i serveis.

No s'ha de confondre desenvolupament tecnològic amb innovació tecnològica, que simplement converteix en èxit comercial un producte o servei derivat precisament del desenvolupament tecnològic.

Si s'accepta aquesta tesi, s'ha d'acceptar també que el paràmetre més important per mesurar l'activitat de R+D no és com fins ara l'excel·lència, sinó la rellevància, és a dir, la seva contribució a la generació de valor afegit de productes i serveis. La rellevància implica l'excel·lència, però no al revés, i és per tant en el paradigma actual de la recerca, que gira entorn de l'excel·lència, on es produeix un divorci entre coneixement científic i creació de riquesa. Això implica necessàriament que el valor de l'activitat dels nostres recercadors no s'ha de dirigir a l'obtenció de moltes patents o la publicació de molts articles en revistes científiques de prestigi, sinó a l'impacte econòmic o social que el seu treball produeix.

En posar en primer lloc i com a valor màxim de la recerca la rellevància s'obliga a contestar a les preguntes clau d'aquesta: per a qui és rellevant?, en l'àmbit proper o internacional?, per a l'activitat industrial o per al benestar social?, quan es poden produir els retorns?, quins poden ser?... És un avantatge no menor que orienta i dirigeix l'activitat de la recerca de manera més pràctica i efectiva que no pas l'excel·lència, que és l'atribut estàtic que mesura simplement el grau de qualitat.

La rellevància és més difícil d'avaluar que l'excel·lència. La rellevància és un futurible, i no un atribut directe com l'excel·lència, i per tant la seva valoració, per ben feta que sigui, suposa un risc superior a la mesura i ponderació d'un atribut directe com és l'excel·lència, però no per això és menys útil per mesurar i dirigir la recerca. Al contrari.

Un debat etern amb respostes diferents als diferents països desenvolupats és si cal prioritzar o no determinats sectors industrials en detriment d'altres per així concentrar l'esforç econòmic, humà, administratiu, de la recerca i el desenvolupament en poques àrees i aconseguir així més resultats i fer-los visibles, i per tant quantificables. És lògic pensar que aquesta focalització que permet accentuar i catalitzar la rellevància és més eficaç si es concentra en uns pocs sectors que si es reparteix entre tots, amb la inevitable conseqüència de poca massa crítica... Això portaria a l'adopció de plans industrials nacionals com han fet des de fa anys alguns països europeus especialment mitjans i petits.

Sense desenvolupament tecnològic, sense enginyeria, el coneixement tindrà un efecte petit en l'economia, tal com passa i ha passat tradicionalment a Espanya, fet que produeix un efecte mínim sobre el creixement industrial i redueix les possibilitats que la innovació tecnològica produeixi resultats. L'enginyeria és clau per passar de la bona ciència al lideratge industrial. Alemanya considera que necessita 800.000 enginyers, permanentment reciclats i renovats, per mantenir el lideratge industrial a Europa que té avui. En aquesta mateixa línia, les economies emergents, la Xina i l'Índia, a més de prioritzar la formació dels seus estudiants universitaris en enginyeria n'envien cada any a Occident un nombre elevat per mantenir el nivell professional dels seus enginyers equivalent, aquest és l'objectiu, al dels països líders en desenvolupament tecnològic que tenen una capacitat i una experiència industrials majors que les seves.

La tecnologia requereix l'existència de dos components bàsics: els coneixements i la seva aplicació; és aquesta simbiosi la que produeix i fertilitza la tecnologia, que, per ser efectiva, ha de ser propera a la innovació. Promoure la innovació no és fàcil, està demostrat que els estudiants més innovadors no són en general els millors o els que tenen un rendiment acadèmic més elevat. Hi ha nombrosos exemples, la majoria, que ho demostren. Einstein, Edison, Benz no varen ser estudiants brillants. És lògic, l'excel·lència acadèmica es deriva de la capacitat d'assimilació de coneixements, de racionalitzar-los, de relacionar-los i interconnectar-los, però treballant sempre sobre el que ja existeix i no sobre el que falta fer, el que pot ser o no, però sí que indica un camí del qual només a través de la seva verificació racional es pot demostrar la validesa. És coneguda la tesi que els grans descobriments deuen més a la imaginació que a la racionalitat. És per tant la innovació un atribut difícil de mesurar, d'avaluar, de preveure. La innovació no es pot sembrar, només es pot fomentar i cultivar. L'únic camí plausible per impulsar la innovació seria el desenvolupament tecnològic perquè sigui aquest l'eina que permeti multiplicar en capacitat, velocitat i eficiència la innovació, la idea nova, quan aparegui. Si no és possible impulsar de manera estructurada la innovació, haurem de ser capaços de preparar el terreny per fer-la més fàcilment possible i més aleatòriament probable.

Hi ha carències importants en el nostre sistema de R+D, des de la manera de contractar i remunerar els recercadors fins a la manera d'avaluar els projectes que reben finançament públic. La inevitable barreja de l'ideari del funcionariat, que és l'estructura de contractació de la majoria dels recercadors, amb la recerca, que és la seva funció, dos paradigmes incompatibles i contradictoris, fa el sistema inevitablement ineficaç. La manera administrativa, i per tant basada en la història i el passat de seleccionar els projectes, fa més extraordinari que ordinari l'èxit d'aquest. Cal preguntar-se si no seria més útil donar més llibertat als recercadors, acceptar que l'índex de fracàs dels projectes augmenti però, en contrapartida, tenir més èxits rellevants perquè aquests serien més innovadors. La qüestió en recerca és com gestionar arriscant més per aconseguir més a través de pocs projectes individualment de gran valor.