On és l'exemplaritat?

En la mesura que la crisi econòmica continua fent estralls i sent causa d'un estat de coses que pot descriure's amb una paraula com és calamitat, resulten cada vegada més intolerables la corrupció generalitzada i l'avantatgisme dels poderosos. No és, doncs, gens estrany ni sorprenent que les víctimes d'aquesta orgia dels tallanassos ventripotents que, vestits de sector públic o d'empresa privada, formen la trama i l'ordit de la gran cleptocràcia que ens governa, sentin desafecció pel sistema. Enmig d'una general indignació se'ns explota, per tant, com a mercat captiu constituït per una classe mitjana en fase de desintegració, una classe treballadora abocada a l'atur i /o la pèrdua brutal de poder adquisitiu i uns ciutadans-consumidors-usuaris indefensos que són sacrificats a l'altar del déu Mammon. Assistim, en efecte, a un festival de la inconsciència d'unes minories d'explotadors que no tenen cap noció de mínima compassió per als perjudicats de les retallades de l'estat del benestar, quan més el necessiten els qui malden per arribar a final de mes. Amb el contrast evident d'una despesa militar que en el clàssic dilema de “canons o mantega” s'inclina decididament a favor de l'armamentisme. Al gener d'enguany es va anunciar en un document intern de la marina el conjunt de línies mestres d'adquisició i/o fabricació de cinc fragates, cinc vaixells de combat i d'altres costoses operacions. Diu l'AJEMA (almirall cap de l'estat major de l'Armada) Muñoz Delgado que les restriccions econòmiques que s'imposin al país no podran, en cap cas, afectar el compliment de les missions de la marina.

És d'una EVIDÈNCIA meridiana, en conseqüència, que aquells excessos de l'“España va bien” aznarista, amb bombolla immobiliària i bogeries d'inversions en infraestructures innecessàries (com ara Barajas, AVE sense passatgers, autovies i autopistes gratuïtes per a madrilenys i similars, amb exclusió, naturalment, de Catalunya) i tants altres deliris de grandesa van ser el desencadenant de la versió espanyola de crisi amb circumstàncies agreujants. El biògraf oficial d'Aznar i també Rajoy, Graciano Palomo, fa una magnífica descripció de l'home que ha passat de casar la filla a l'Escorial a utilitzar la FAES (la fundació més subvencionada d'Espanya) per col·locar un camp de mines explosives a l'itinerari del Rajoy que ell mateix va designar, però contra el qual dispara actualment tot el ressentiment de l'home dolgut que voldria convertir el PP en una mena de “Tea Party” a l'americana. El president del Congrés dels Diputats, Jesús Posada, va dir després del congrés de València del PP que el comportament d'Aznar era indigne d'un president d'honor per més que Esperanza Aguirre i Álvarez Cascos llavors es freguessin les mans. Potser ara Posadas faria referència també a la tria d'amics i socis de negocis (Berlusconi processat 44 vegades; Gadaffi e.p.d.; Murdoch amb 6 directius a la presó i un diari tancat per espionatge; Miguel Blesa, íntim company de pupitre i rècord de forat financer de tota la història d'Espanya amb Caja Madrid i Bankia i feliçment retirat amb un feix de milions d'euros pels serveis prestats a la causa de conduir a la ruïna la que havia de ser primera entitat financera dels país; Villalonga a Telefònica i el seu vicepresident Rato tocant campanes a la borsa d'NY i també a la banca Lazard i La Caixa, on el pagaven espectacularment bé. No caldrà evocar les peripècies d'Alierta, de Bárcenas, de Sanchis, de Naseiro, etcètera, per calibrar la magnitud de la catàstrofe ni recordar que l'operació Palau de la Música va néixer en un sopar d'Aznar chez Millet a Fornells - Menorca amb les respectives i l'arquitecte i tot.

Hi ha, però, alguns detalls que poden resultar il·lustratius. Per exemple, que pel que fa a les caixes d'estalvi ja tenim 72 directius imputats, dels quals 27 són polítics col·locats a gestionar entitats financeres sense saber llegir un balanç. Realment, n'hi ha per llogar-hi cadires. Sobretot, quan el ministre Guindos, president a Espanya de la banca Lehman Brothers quan va fer fallida, declara ara davant el jutge que, en el tèrbol episodi del Banc de València, Rato i el governador MAFO del Banc d'Espanya sabien quin era el caos de l'entitat abans que sortís a borsa. Per cert, Rato continua cobrant de La Caixa, ara que l'entitat acaba d'aprovar un nou codi ètic de valors que haurien de regir la seva actuació? A efectes d'exemplaritat que és exigible als súper-macro-mega rics que gestionen caixes pretesament dedicades a l'obra social i a tenir ànima encara que facin desnonaments dels pobres, mentre no apliquen la mateixa norma a Urdangarin. Que ell té un crèdit per comprar la mansió de Pedralbes amb 5 anys de carència (sense interessos) i, atesos alguns precedents, amb la possibilitat d'una condonació final. La Caixa i Fainé, com a primers accionistes institucionals i individuals de Telefònica, ja van propiciar l'expedició a Washington, on la infanta continuarà cobrant per l'obra social de fotografiar-se amb una indígena de Guatemala en el moment de regalar-li un telèfon mòbil. Deu ser que ja s'intuïa que el papa Francesc reclamaria més atenció als pobres inspirat pel “poverello d'Assisi”.

Ara tothom diu que va ser un error el tracte privilegiat de l'olímpic jugador d'handbol i que Fainé no pot repetir l'error amb la infanta. És més, s'assegura que no li pagaran la defensa jurídica com a imputada encara que hi hagi el precedent de Rato amb 600.000 euros de Bankia només per l'eventual defensa, a part, és clar, de col·locar-li l'exdona del director dels Paradores de Turisme. En tot cas, sembla que l'advocat ja gaudeix de la remuneració corresponent al seu càrrec en qualitat de membre del consell de l'empresa d'autopistes i peatges eterns i perennes excepte en el cas de Madrid, on si no els surten els números, l'Estat –amb els nostres impostos– els cobreix no només les pèrdues sinó que també els garanteix uns beneficis que en el cas d'Abertis ja són d'un escandalós 55%.

En resum, ja ho va dir el rei, que tots som iguals davant la llei, però ja se sap que n'hi ha alguns que són més iguals que els altres, i, per això, al Parlament no s'explicarà si va declarar i tributar sobre l'herència de 1.000 milions de pessetes de son pare o si té una partida en tant que comandant suprem de les forces armades. Ja sé que no és elegant preguntar determinades coses, encara que sigui en una sessió dedicada a la transparència. Mentrestant, però, hem de viure amb l'ai al cor pel fet d'haver comès l'error punible d'estalviar uns calerons per a la vellesa i no amoïnar-nos pel fet que el 2011, després de sanejar la CAM, el fons de garantia de dipòsits tingués un dèficit de 8.500 milions d'euros. Tampoc no ens hem de capficar quan el Banc d'Espanya prohibeix que els bancs i caixes en dificultats paguin uns extratipus pels dipòsits. Ho fan, segur, per ajudar-nos a visualitzar que els extra tipus els paguem entre tots. De totes maneres, no badin com uns xipriotes i no passin de 100.000 milions i, si en tenen més, prenguin l'elemental precaució de repartir els estalvis en diferents productes i entitats o diversos titulars. No fos cas que acabessin al corral on no hi ha més que palla pel morral.