Teresa Forcades

Dia 14, diumenge, a quarts d'una del migdia a l'espai (parroquial o més que parroquial) San Carlos Borromeo, del barri madrileny d'Entrevías. Hora de mani, de Cibeles a Sol. Un veí que m'espia i em renya, quan sap que aniré a l'acte de Teresa Forcades, em diu: “¿O sea que no vas a por la
III República para irte de monjas? ¡Vivir para ver!”

Arribo mitja hora abans i l'espai, no gens estret, és ple de gom a gom. Una dona jove em veu tan desemparat que m'assenyala una cadira lliure. Per sort perquè ja eren quarts de tres quan tocàvem el dos d'un dels espais més criticats pel roucovarelisme, els que manen per damunt d'una Cifuentes o d'un Jorge Fernández Díez, des l'Església madrilenya.

La conferència s'ho valia. Sor Teresa parla bé, domina els recursos de la comunicació oral, pregunta i interpel·la el públic, és segura en les citacions bíbliques, exhibeix un nivell alt de cultura teològica però ho fa sense cap mena d'exhibicionismes.

Quant al contingut, proclama la llibertat, el dret a elegir, a pensar, a saber ser dona en un món segrestat per mascles petulants. Referències tangencials a la ciència, a l'ecologia, a la medicina. Més radicals quan parla de l'encarcarament d'una Església oficial –forada les imatges dels papes polonès i alemany– que ha negat la teoria de l'alliberament, l'univers dels pobres, el dret de les persones a decidir sobre el seu cos. A la pregunta sobre què queda, al cap de cinquanta anys, del Concili Vaticà II, és taxativa... tot i que sap encarrilar la seva reflexió cap al diàleg amb els no-creients, cap a l'antidogmatisme, cap a la necessitat de meditar i de fer-ho cada dia.

En les anàlisis sobre la crisi actual que ens engavanya, torna a mostrar-se inequívocament militant, amb un dring que recordem: el del no-creient José Luis Sampedro, el patró laic (sense pretendre-ho) del 15-M. Quan després llegeixo l'avantprojecte de Manifest per la convocatòria d'un procés constituent m'és fàcil saber que l'altre músic del duet es diu Arcadi Oliveres.