Eixe que vola

Supose que han vist el vídeo. Hi ha un senyor que es llança des d'un helicòpter a Montserrat i volant a 250 quilòmetres per hora travessa la Roca Foradada. Ell ho ha filmat amb una càmera que portava al casc, això que en diem subjectiva, des d'on es veu tot el procés. I quan dic tot el procés dic el que jo vesc: un forat molt xicotet per on cal passar enmig d'una notable massa de roques. (Podeu veure el vídeo a http://ves.cat/e13Q).

Em resulta desconcertant el que fa aquest home, un paracaigudista noruec que respon al nom d'Alexander Polli. Quan veus les imatges és constatable sobretot una cosa, que és que es podria matar amb una esbalaïdora facilitat. Amb la seua càmera quan comença a volar el forat imponent de la Roca Foradada ni es veu, i quan es comença a veure el paracaigudista va a tal velocitat que sembla que s'estamparà directament contra les roques. No tinc ni idea de com es guiava, de com guiava la seua trajectòria vull dir. Supose que ho feia movent els braços o girant lleugerament el cos. Però francament resulta impressionant veure com s'acosta la pedra i veure com el tal Alexander va recte, recte, recte cap a ella.

Finalment passa pel mig del forat. A tota velocitat. Com un sospir. M'imagine que deu ser un moment extraordinari, un èxtasi gairebé, i que aterrar ja deu ser bufar i fer ampolles, comparat amb la dificultat prèvia. I realment l'aterratge ni tan sols l'ensenyen.

Insistisc, però: això per què ho deu fer? Els humans sempre ens hem posat a prova, això és cert. Sempre hem volgut arribar al nostre límit i provar on és. I ben sovint ho hem fet de forma perillosa. Quan Colom anava cap a les Amèriques la majoria de la població pensava que allà s'acabava el món i queies cap avall enmig del gran buit. Quan Armstrong va aterrar en la lluna (es diu aterrar si és la lluna?) li van fallar tots els sistemes i l'alarma es va disparar.

Vull dir amb això que ja ho entenc que ens hem de posar a la punta i tractat d'anar més enllà. Però Colom o Armstrong cercaven coses grans. Un forat a Montserrat no em sembla pas comparable. O potser és que no sé veure-ho jo...