Sempre paguen els mateixos

Com més millor! Segur? De vegades sí, però d'altres clarament no. Els últims anys s'ha portat a terme una política d'infraestructures d'una voracitat insaciable. S'han denunciat en alguns casos els efectes mediambientals d'algunes d'aquestes obres però no s'ha qüestionat ni la seva oportunitat ni el seu cost. Es podria assegurar que ni tan sols les evidents limitacions pressupostàries –que sempre n'hi ha, ja que tant si n'hi ha molts com si n'hi ha pocs mai n'hi ha prou– van significar un fre per a un model de creixement que abans de cruspir-se tots els recursos de què disposava ja gastava els que no tenia i s'endeutava exponencialment. Un cop més es demostra que els excessos, de qualsevol tipus, mai són bons. La sensació que s'estava en una espiral sense fi va fer que s'ignoressin absolutament qüestions tan bàsiques com ara discutir la idoneïtat d'algunes decisions, l'oportunitat o la prioritat real d'una determinada iniciativa i, finalment, el cost i els criteris d'eficiència amb què calia fer les coses. Si ara analitzem retrospectivament el nostre passat més recent recordarem com la primera gran mobilització ciutadana al carrer, aquella que podríem situar com a precedent de la gran manifestació de l'11-S, va ser la que es va convocar sobre el dret a decidir sobre les pròpies infraestructures quan el model va començar a fer figa i es va fer evident que no es podia donar una resposta ràpida i efectiva a problemes quotidians i concrets com ara els que plantejaven les avaries constants al servei de rodalies ferroviàries. Quina contradicció que aquesta setmana precisament s'hagi decidit renovar l'explotació d'aquesta xarxa ferroviària per part de Renfe davant la incapacitat que un altre operador garanteixi un servei igual o millor.

Moltes de les infraestructures fetes els darrers anys s'han demostrat inútils o desproporcionades i unes quantes, amb un cost de manteniment inassolible, en estat d'abandonament, i s'han convertit en peculiars monuments a l'estupidesa. Hi ha obres que s'estan degradant de forma progressiva a la vista de tots i que se'ns mostren com un recordatori de la impotència que patim per sortir del pou en el qual ens hem ficat.

Arribats fins aquí només s'hauria de mirar enrere per prendre nota dels errors comesos i extreure'n les conclusions necessàries per no reincidir. Però on hem de posar els esforços és a definir les accions de futur que ens permetin un model sostenible i eficient, d'acord amb les nostres capacitats i adequat a les nostres possibilitats. En primer lloc caldria tenir el coratge i la valentia d'assenyalar quines obres cal abandonar definitivament per no seguir enterrant diners on no cal. Cal recordar que una retirada a temps és una victòria, i sí, efectivament, hi ha llocs on és millor enterrar tot el que s'ha fet fins ara i no gastar-hi ni un cèntim més. En segon lloc s'ha d'establir quines són les prioritats de manteniment i la manera de finançar-les. No tot el que ha estat de franc fins ara –o aparentment gratuït– pot continuar sent-ho. I en tercer lloc és convenient establir on s'han de focalitzar els recursos per fer-los veritablement més eficients. Ha arribat el moment de prioritzar.

El desconcert en el qual vivim queda palès en els moviments pendulars que sovint aconsegueixen marejar-nos i desconcertar-nos. Fa ben poc vivíem sota la síndrome del “novullpagar” i avui ens estem plantejant fixar nous peatges. La implantació de l'Eurovinyeta va reobrir el debat sobre una nova taxa per a un determinat tipus de vehicle, però ara mateix ja s'està plantejant la possibilitat que els mateixos transportistes del país paguin per la utilització de vies alternatives (AP-7) quan no puguin accedir a alguns trams de carretera (com ara algun tram de l'N-II). Davant de la impopularitat d'establir aquestes taxes, s'estudia també la possibilitat de fixar peatges a l'ombra. En tot cas, què és més just, que pagui qui fa servir una determinada infraestructura o que els seus costos els suportin tots els contribuents, la utilitzin o no? Res és de franc, tot té un cost, i el que cal decidir és si té un preu.

El principal problema per establir un debat sincer sobre el model econòmic per la construcció i manteniment de les nostres infraestructures és la falta de credibilitat de decisions poc comprensibles. D'una banda és evident que resulta sagnant la comparació amb altres territoris de l'Estat on s'ha invertit molt més tant en termes directes com proporcionals. Però de l'altra, hi ha la qüestió de la incomprensible gestió de l'equilibri entre preus i concessions. Està molt bé que l'administració pugui acordar allargar l'explotació de determinades vies a les empreses concessionàries per garantir, entre d'altres coses, que aquestes continuïn invertint i per tal que garanteixin un bon manteniment; però resulta del tot incomprensible, per exemple, que a mesura que s'ha amortitzat la inversió no es vagin reduint de forma progressiva els preus que han de pagar els usuaris.