Dos escarnis que són esquellots

Avui, que molts dubtem encara de si hauríem de dir-ne escarni o escrache, anirà bé saber com ho veien alguns escriptors que ens han precedit. L'escarni més antic que ara recordo és a La bogeria, de Narcís Oller. Segimon Serrallonga ha renyit amb les seves dues germanes, cada cop que passa amb el seu fill davant de can Riudavets, que és on viuen elles, si són al balcó: o escupen de ràbia o “mig amagades, darrera la persiana entrebadada, se'm posen d'esquena, s'aixequen les faldilles, i ja pot pensar el que m'ensenyen. Una vegada jo vaig anar arreplegant al pas xicots del carrer. Elles estaven tan cegues que ni els van veure; i, quan em van fer allò, jo que crido: ‹Mireu, mireu, la lluna!›”. L'altre escarni és a Idil·li Xorc, un dels millors Drames rurals, de Víctor Català. En Tit i la Laia s'han enamorat. Tots dos són concos i tenen ofici, però guanyen tan poc que han d'ajuntar-se amb una colla de captaires. Arriba un dia que es volen casar. El vespre abans “la quitxalla i força grandassassos” s'han aplegat “al carreró dels nuvis, armats de perols dolents, esquelles de bou, bots plens de vent, corns de pastor i xiulets d'aquells que esberlen el tel de l'orella”. En diuen esquellots i han durat fins a les nou. En Tit i la Laia es casen a les quatre de la matinada. En sortir de l'església, la colla de captaires els fa un escarni. Els llancen pedres i en Tit mor amb el cap obert. Escric això perquè fa uns dies un tertulià de Catalunya Ràdio va relacionar els escraches amb els esquellots i els va qualificar de manifestació festiva i democràtica del poble. Què volen que els digui? Em fa l'efecte que no entenem el mateix ni per democràcia, ni per festa i, potser, ni per poble. És cert que els polítics han de respondre de les seves decisions, però anirem per un mal camí si no separem la vida pública de la privada. Sánchez-Camacho també preparava un escarni a La Camarga?