Fets diversos

La successió de notícies econòmiques és, en aquests moments, tan vertiginosa que gairebé no dóna temps a assimilar-la i és evocadora dels cavallets infantils de fira que, com diu la cançó francesa: “tu me fais tourner la tête, mon manège à moi, c'est toi”. I, efectivament, quan encara no ens hem refet de la informació que les reserves de divises de la Xina ja superen el PIB total d'Alemanya, salta l'FMI i en el seu informe semestral de previsions indica que el món es mou a tres velocitats, amb els emergents al capdavant, els EUA amb perspectives d'una certa recuperació i l'Eurozona amb multitud de problemes especialment per als països PIGS i meridionals, en general, als quals pertany Espanya. Els pronòstics de l'FMI signifiquen, doncs, una dutxa d'aigua freda per al govern del PP, que s'haurà d'empassar ara tot aquell anunci de millora de les perspectives abans de final d'any.

D'entrada, s'ha fet palesa la sensació que els líders europeus no han estat capaços d'assegurar el salvament i la continuïtat de la moneda única. Semblava que quan Romano Prodi no va poder apuntalar l'euro l'any 2011 tot estava perdut, però avui la moneda encara es va sostenint a empentes i rodolons i Itàlia encara en forma part. Tanmateix, el sistema és molt fràgil atès que la unió bancària dels països membres és imperfecta i que hi ha dubtes seriosos sobre la sostenibilitat del deute privat i públic. El cas de Xipre ha estat ben il·lustratiu en aquest sentit. L' única sortida era el control de capitals després de fer pagar els plats trencats als dipositants. L'alternativa d'abandonar l'euro hauria estat més traumàtica, però tenia l'avantatge de poder millorar la competitivitat a través d'una devaluació. Segons Wolfgang Münchau, això és precisament el que li convindria a Espanya.

De fet, a l'hora present, afirma, és irracional que cap estalviador espanyol conservi els diners, fins i tot en petites quantitats, a cap entitat del sistema bancari del seu país. Amb gran indignació dels afectats, el ministre holandès Dijsselbloen, president de l'Eurogrup, va dir la veritat i que en cas de rescat necessari es començaria pels accionistes i els dipositants, considerats a tots aquests efectes com a creditors del banc. I això significa que ni el Fons de Garantia de Dipòsits podrà assegurar la protecció. No hi ha, doncs, més cera que la que crema i, a part d'unes mesures com les enunciades, només queda la suspensió de pagaments de l'Estat. Per tant, la conclusió econòmicament racional podria ser la sortida de l'euro. I si no es pren aquesta opció és per motius polítics i no pas per lògica econòmica.

Un altre prestigiós comentarista, Gideon Rachman, deia aquesta setmana que Europa ja no és la solució per a Espanya. Comenta les seves impressions en trobar que a l'AVE hi havia un sol passatger a 1a classe i era el revisor. I en deriva la conclusió que en aquesta crisi tot és túnel i no s'albira cap llum al final. La ràbia popular contra banquers i caixers és ben visible i causa de desafecció sistèmica. En resum, ja no serveix aquella vella idea que Espanya és el problema i Europa, la solució. Ans al contrari, l'opinió passa a ser la contrària i a pensar que Europa és una gran part del problema també. S'entreveu, doncs, un futur més a l'argentina que no pas segons el model alemany. Per la seva part, Martin Wolf, del FT, considera que el projecte europeu no tenia previstos els mecanismes necessaris per superar una crisi i, en conseqüència, els ajustaments s'han hagut de fer per la via de l'atur, la pèrdua de poder adquisitiu, la pressió fiscal, l'austeritat, els col·lapses bancaris i la misèria generalitzada. I, a més a més, un llarg període d'espera de vents més favorables. L'historiador Tàcit ja ho va dir: “Primer fan la depressió i, després, en diuen estabilitat.” De manera que també farà falta una credibilitat que, de moment, no s'ha aconseguit. Caldrà, doncs, fer funcionar la zona euro com l'antic patró or. També convindria limitat el nombre de països membres i unir magnituds i característiques homogènies. Una altra seria avançar cap a una unió més estreta. I si no s'avança, s'haurà de moure en retirada.

En cas que els polítics ens ho permetin, perquè fan la seva feina, podran seguir observant els esdeveniments. I veurem que l'or que tothom comprava va deixar de ser la preferència dels inversors. Tant que Paulson, el màxim executiu del fons del mateix nom, va perdre 1.800 milions de dòlars, tot i que, des de dimarts, l'or va començar una certa recuperació grisa i limitada.

Nogensmenys, els fons estan oberts a invertir en terrenys que no són els habituals. Per exemple, és visible l'entrada de cavall sicilià que han fet en uns actius com les reassegurances normalment reservades als asseguradors, com ara la Munich Re, la Swiss Re o el Lloyd's de Londres. Els nous inversors (alguns d'ells, fons de pensions) han fet fortes aportacions de capital a l'àrea esotèrica de les catàstrofes naturals i han permès de rebaixar o no augmentar les primes.

De portes endins, les coses segueixen produint una certa sensació de fàstic insuperable en sentir les bajanades insultants de Cospedal, Martínez Pujalte i Toni Cantó que practiquen el ritornello de qualificar de nazis els qui protesten indignats que, a poc a poc, van aconseguint que s'atenguin les seves reclamacions. A tots aquests personatges els vull recordar que com a infant vaig ser bombardejat per feixistes espanyols, feixistes italians i nazis. Al meu barri aquell primer bombardeig covard contra població civil d'una gran ciutat apuntava a la fàbrica Elizalde i, després, a Sant Cugat del Vallès la diana era el campament d'intendència de la vila que llavors es deia Pins del Vallès. A més a més, els atacants (per terra eren mercenaris magribins) eren part de l'exèrcit que va enviar la División Azul a les ordres de Hitler i Franco. Una gent que el PP no ha condemnat mai i que encara té plaques i carrers dedicats. Al davant d'El Corte Inglés actual, hi havia fins a la minidemocràcia formal actual una placa d'honor de dos aviadors nazis que van morir für eines freies Spanien, és a dir, assassinant civils catalans. Girem full, però, i fixem-nos en la compra del Banc de València per part de La Caixa que, així, controla Aguas de Valencia (controlada abans pel PP). Quin gran conflicte d'interessos, oi? Recordin que Aigües de València ha impugnat judicialment el contracte d'Agbar (altra vegada La Caixa) amb els ajuntaments de l'àrea metropolitana de Barcelona. Curiosament, Urdangarin cobrava de la valenciana (375.000 euros a Suïssa segons El Triangle) i, no s'ho creuran, però la infanta Cristina també figura a la nòmina de l'obra social valenciana. País!