Poble

A Girona, tra­di­ci­o­nal­ment, el dia de Sant Jordi, les para­des de les lli­bre­ries es posen tot al llarg de la Ram­bla, en filera, des de l'Argen­te­ria fins al pont de Pedra, una al cos­tat de l'altra, orde­na­da­ment. A la plaça Cata­lu­nya, en canvi, totes bigar­ra­des, bar­re­ja­des, anàrqui­ques, hi ha les para­des d'allò que en diuen la soci­e­tat civil: allà hi ha les per­les. És un espai on es mouen molt pocs diners i molt d'entu­si­asme, els volun­ta­ris fan torns llarguíssims, la gent es troba, es reco­neix..., estar en una parada és sovint tota una decla­ració de prin­ci­pis. N'hi ha una pila sem­pre: enti­tats per la llen­gua i la cul­tura, ONG diver­ses, l'Onco­lliga, pro­tec­to­res d'ani­mals, par­tits polítics, la Fun­dació Noguera, mai­nada d'ins­ti­tuts i joves de les facul­tats que venen roses, para­des que difo­nen aques­tes malal­ties que encara en diuen “rares”... N'hi ha una pila sem­pre, dic, però em sem­bla que aquest any encara més, perquè el govern arriba a molt menys i la soci­e­tat orga­nit­zada ha de fer encara més del que feia.

A la parada de l'ONCE un amic invi­dent em va escriure el nom en Brai­lle, en un punt de lli­bre. Amb el Brai­lle passa que, com que no sabem l'idi­oma, els cecs som nosal­tres, perquè per molt que pas­sem el cap­ciró per sobre les lle­tres no hi veiem res. En una altra parada –de fet, una sim­ple taula d'aques­tes que es ple­guen– venien roses per fer un pou d'aigua a l'Àfrica que, ens expli­ca­ven, millo­ra­ria espec­ta­cu­lar­ment la vida de la gent d'allà. Un sim­ple pou! Vaig com­prar un lla­pis a la parada de Som Escola que em van asse­gu­rar que escri­via en català sense fal­tes i amb bona lle­tra. Cada parada, una història. El resum, el fil con­duc­tor, és que som un poble gran.

A les para­des de les lli­bre­ries, aquest any la gent pre­gun­tava, com mai no havia fet, el preu dels lli­bres, el preu dels con­tes, se'ls mirava i s'ho rumi­ava molt abans de com­prar-lo o tor­nar-lo a dei­xar a la pila.