EL TEMPS QUE FUIG
Poble
A Girona, tradicionalment, el dia de Sant Jordi, les parades de les llibreries es posen tot al llarg de la Rambla, en filera, des de l'Argenteria fins al pont de Pedra, una al costat de l'altra, ordenadament. A la plaça Catalunya, en canvi, totes bigarrades, barrejades, anàrquiques, hi ha les parades d'allò que en diuen la societat civil: allà hi ha les perles. És un espai on es mouen molt pocs diners i molt d'entusiasme, els voluntaris fan torns llarguíssims, la gent es troba, es reconeix..., estar en una parada és sovint tota una declaració de principis. N'hi ha una pila sempre: entitats per la llengua i la cultura, ONG diverses, l'Oncolliga, protectores d'animals, partits polítics, la Fundació Noguera, mainada d'instituts i joves de les facultats que venen roses, parades que difonen aquestes malalties que encara en diuen “rares”... N'hi ha una pila sempre, dic, però em sembla que aquest any encara més, perquè el govern arriba a molt menys i la societat organitzada ha de fer encara més del que feia.
A la parada de l'ONCE un amic invident em va escriure el nom en Braille, en un punt de llibre. Amb el Braille passa que, com que no sabem l'idioma, els cecs som nosaltres, perquè per molt que passem el capciró per sobre les lletres no hi veiem res. En una altra parada –de fet, una simple taula d'aquestes que es pleguen– venien roses per fer un pou d'aigua a l'Àfrica que, ens explicaven, milloraria espectacularment la vida de la gent d'allà. Un simple pou! Vaig comprar un llapis a la parada de Som Escola que em van assegurar que escrivia en català sense faltes i amb bona lletra. Cada parada, una història. El resum, el fil conductor, és que som un poble gran.
A les parades de les llibreries, aquest any la gent preguntava, com mai no havia fet, el preu dels llibres, el preu dels contes, se'ls mirava i s'ho rumiava molt abans de comprar-lo o tornar-lo a deixar a la pila.