Austeritat i excessos

Cada dia que passa, els fets confirmen aquella dita que un pessimista és senzillament un optimista ben informat. I, realment, cada nou dia ens sotmet a una sessió suplementària de dutxa no ben bé escocesa, perquè no ens proporciona el contrast de l'aigua freda amb la calenta, sinó entre la freda i la molt freda. Observin com es van produint els relleus de les diferents Cassandres que ens pronostiquen tota mena de desgràcies. Ara mateix, quan encara no hem paït l'informe de previsions del Fons Monetari Internacional que perfilava una conjuntura de països a tres velocitats, ja han fet la seva aparició altres motius de pessimisme. Veníem tot just d'un escenari de països emergents relativament més ben situats, amb un segon nivell ocupat pels EUA i un tercer de la zona euro en contracció o amb dificultats creixents, i ja ens han avisat de pitjors alertes. Just quan alguns països començaven a queixar-se de l'austeritat que empitjora la recessió, ha sortit a la palestra el pronòstic de l'índex de compres Markit que reflecteix la situació de l'adquisició de productes manufacturats i que mostra l'agreujament dels problemes sense que hi hagi bones perspectives de millora per al segon semestre. El dictamen és, doncs, clarament el de la necessitat de mesures que estimulin l'expansió industrial. Fins i tot els falcons del BCE estan disposats a prendre en consideració uns tipus d'interès del zero. És cert que no sembla pas que funcioni el mecanisme de transmissió i que, en països com Espanya i Itàlia, la correlació de la concessió de crèdits a les empreses s'ha avariat i no funciona.

S'han sentit veus que parlen de la moneda única amb diferents valors i afirmen que l'euro no val el mateix a tot el territori. Sense anar més lluny, ja es pot afirmar que Alemanya i Espanya tenen monedes diferents. Wolfgang Münchau atreu la nostra atenció per fer-nos observar que les famílies de l'Europa del Nord gaudeixen d'una riquesa neta molt inferior a la dels països meridionals de la zona. La mitjana d'una família alemanya és de 200.000 euros, contra els 300.000 d'una família espanyola o els 670.000 euros d'una de xipriota. No és, doncs, gens estrany que la premsa alemanya posi el crit al cel sobre el rescat de xipriotes rics a costa dels contribuents alemanys més pobres.

és bastant paral·lel a allò que passa amb Catalunya en relació amb zones aparentment més pobres de la resta d'Espanya, que, via un excés de solidaritat i trencant el principi d'ordinalitat, col·loquen al final del procés els receptors d'ajuts forçosos, per damunt dels donants més productius. Amb independència de la possible inexactitud de les dades, el cert és que més que diferencials de riquesa el que hi ha són de facto uns tipus de canvi que mesuren els desequilibris i que són enormes.

Des de la creació de l'euro, els salaris i preus del consum d'Alemanya s'han mantingut estables, mentre que a l'Europa meridional han augmentat cada any. A part de les diferències persistents de les inflacions respectives, han desembocat en una gran discrepància del preu dels actius respectius. Cosa que explica que un apartament a Itàlia sigui molt més car que a Munic. I així un euro alemany compra un tros més gran d'habitatge a Munic que no pas un euro italià a Milà. Per això el 50% dels alemanys viuen de lloguer i, en canvi, a Espanya la immensa majoria són propietaris del seu habitatge. I a l'interior d'una unió monetària l'ajustament només serà possible via preus i salaris, tot i que a llarg termini es faran canvis del tipus nominal de canvi o bé alguns hauran d'abandonar l'euro o crear una moneda paral·lela, atès que no és previsible que la inflació actuï com a element corrector. Ja el 1999 els restaurants de Berlín eren més barats que els de París o Brussel·les, però aquest diferencial s'ha anat aguditzant. Fins al punt que els europeus del sud han descobert que la millor defensa del poder adquisitiu dels seus estalvis és dipositar-los en un banc del nord. En resum, a la base del sistema hi ha l'euro alemany, i està francament infravalorat.

És, per tant, enmig d'aquest panorama que el govern central de Madrid ens anuncia l'adopció d'un paquet de mesures que s'adoptarà dos dies després d'escriure aquestes ratlles però que ja serà conegut quan l'article es publiqui. Malgrat la reserva sobre el contingut de les reformes, els observadors coincideixen a pensar que es tocaran el sistema de pensions, el mercat de treball, el sector serveis i la gestió fiscal. En la línia de saltar-se tot allò que per conquesta social es considerava sagrat, potser ara en sortiran afectades les pensions i, com de costum, quan ens diuen que no hi haurà més impostos, posem-nos a tremolar, perquè aquest govern té el rècord insuperable d'incomplir totes les promeses tranquil·litzadores que solemnement formula. Hi ha, però, una forta tendència a pensar amb el desig i a no saber mesurar les pròpies forces. Per exemple, la reina se'n va a Moçambic a regalar queviures i a dir que s'ha de lluitar contra la malària. Potser no sap que de curar la malaltia ja se n'ocupa la Fundació Bill i Melinda Gates i que a les escoles catalanes hi ha molts nens que no poden pagar el menú escolar i no mengen. També el ministre d'Exteriors podria mirar de no excedir-se amb deliris de grandesa quan visita Israel i Palestina i promet ajut a la creació de llocs de treball a Palestina. Que no ho sap, que l'atur d'Espanya ja és ben superior al de la Franja de Gaza?

Una lliçó que també podrien repassar aquests grans capos de les macrocaixes i dels megabancs que, en nom d'una Comissió de la Competitivitat on els participants sovint són rescatats amb diners dels contribuents modestos, es dediquen a viatjar a les grans places financeres a presentar-se com a exemples de competitivitat ni que sigui amb ortopèdia. Què ho deu fer, que s'omplen la boca de la marca Espanya però, després, en la seva actuació es fan presentar com a bancs anglesos o multinacionals apàtrides? Potser no s'adonen que no és així que es guanya la confiança dels inversors i que gran part del capital polític d'aquest nou govern ja s'ha dilapidat pel camí. És, doncs, previsible que aquesta nova aportació espanyola a les reformes estructurals passi sense pena ni gloria. El món acadèmic no està per orgues i segueix concentrat en la polèmica originada pels professors Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, de Harvard, que van afirmar que el creixement econòmic és menor quan el deute públic supera el 90% del PIB, tot i que la història demostra que no sempre es compleix aquesta llei de ferro. I, a més a més, el deute financer privat pot ser el desencadenant d'una crisi, un creixement més lent i un deute públic excessiu. Quod erat demonstrandum!