L'arma secreta de Catalunya
en la salvació de Catalunya,
i no em refereixo al testudinat
programa econòmic actual.
En el passat, no m'he sentit gaire proper a l'argumentari polític del senyor Duran, tot respectant la saviesa i perícia que exulta en el difícil encàrrec de representar Catalunya, davant el retaule barroc de les Corts de Castella; però darrerament ha fet una afirmació planera a les figures de ses senyories, perquè l'entenguin, imagino; que m'ha col·locat a l'altre cantó de l'hemicicle imaginari i crec que trigaré un temps a centrar-me. Deia: “Catalunya no és la pela, Catalunya és...” la cultura... o la llengua? No recordo, on ho he llegit, però la cultura i la llengua per l'ADN de l'altiplà són el mateix i cal eradicar-les, com un scratching qualsevol. No, no, senyor Duran. A veure si ens entenem: Catalunya és la pela. Discreparem en el com la pela s'ha fet servir en el passat, quina pela protagonitza les mancances actuals dels pressupostos de la Generalitat, però l'essència diferencial és la pela. Ells en tenen i nosaltres tampoc. Que ningú s'enganyi!
Aquest ”enlluernament” o caiguda del cavall, camí de Damasc o tornant d'Extremadura, m'ha portat a sentir una certa pena cap a la meva insignificant persona i patir una mesurada vergonya, vers el temps que he dedicat a cultivar la cultura i a rinxolar el rínxol. Ara sé que aquesta no era, ni és, la via; per molt que m'hagi educat sota les barres de la cançó Al vent. La cultura no m'ha fet lliure i menys m'ha donat l'enteniment per establir el camí de sortida d'aquest monumental espoli que pateix la societat, en la qual visc i aprenc, com un Espriu qualsevol, a morir, sense esgarrinxar gaire.
Algú dirà que he fet una fàcil lectura del paradigma “Catalunya és la pela”, segur; però aleshores he deduït que “a menys pela, menys Catalunya”. Sense adonar-me que, en plantejar aquesta proposta lògica, estava descobrint quina “és” l'arma secreta de Catalunya. Una regió amb pocs recursos naturals, els russos del Tarragonès compten, no gaire, però. Una gent, gens violenta, gràcies a Déu, i alhora molt poc dotada “pel pensament únic”. Són pocs, a casa nostra, els que segueixen al peu de la lletra la doctrina de Santa Maria de Cospedal i les seves facilitats per les aparicions “en diferido” de l'Aznar amb capa i espasa. Però no ens enredem! Confluïm que l'arma secreta és la pela i només tenim una forma d'obtenir-la: treballant. Quin setciències està fet, afirmarà l'assenyat lector. Segueixo: la pela es converteix en arma, quan se'n tenen moltes. Ergo, només l'estalvi pot esdevenir la salvació de Catalunya, i no em refereixo al testudinat programa econòmic actual; sinó un estalvi a l'engròs, un tancament del calaix dels catalans a l'hora de comprar. Vendre constantment. Ara cal només estalviar, treballar i estalviar. Centrar els estalvis en una caixa única, la qual, en un temps adequat, començarà a generar benefici, sota el control dels escollits democràticament, per portar Catalunya a la llibertat; en el cas que tinguin la clarividència d'associar-se a un grup de xinesos especialitzats a fer diners i invertir-los millor.
Aquesta campanya, llarga en el temps, de no gastar i estalviar, ha de ser completament viral. Ha de convertir-se en la infecció que transforma totes les llars de catalans, en vertaderes caixes d'estalvis. Aleshores serem lliures. De cop i volta hi haurà un esclat de Catalunya en el mapa internacional i tothom voldrà apropar-se als autors del “miracle català”. Ja ha passat amb anterioritat a Alemanya i com deia a la mateixa Xina. No cal que emfatitzi que som iguals o millors que els alemanys i una mica més alts que els xinesos.
Aquest temps que denomino “tancament del calaix” portarà a un creixement de la bona salut, perquè els catalans menjarem menys ximpleries, eradicarem el sucre; no gastarem benzina i caminarem arreu o anirem en bicicleta, com antigament feien els xinesos i, això sí, treballarem tothora. Aquesta nova Arcàdia enlluernarà i farà possible que trobem el camí de la llibertat interior, primer, i la total independència de l'altiplà, des d'on, al llarg dels passats tres-cents anys, ens han adoctrinat a treballar i estalviar per a ells.