Opinió

El passeig

I les vinyes ja van totes plenes de pàmpols, i aviat començaran a florir.
És un moment esclatant, si més no al Penedès.

No acos­tumo a prac­ti­car gaire la tècnica del pas­seig. Els meus des­plaçaments a peu solen ser uti­li­ta­ris: vas d'aquí a allà, por­tes això des d'un punt a un altre, ara ets en un lloc i adés et cri­den perquè vagis a un altre... M'estimo més sor­tir a córrer, perquè em sem­bla que mato dos par­dals d'un tret: d'una banda faig esport, cremo greix; i, de l'altra, em sento sol i ple, i assajo, com diu la cançó de San­jo­sex, “una forma ben sen­zi­lla de repas­sar tot el dia”.

No, pas­se­jar és tota una altra cosa. Sovint pas­se­jar és no saber ben bé on vas. El pas­seig, si es fa per una con­trada de la natu­ra­lesa, et pot dur a embos­car-te, a per­dre't per zones que no conei­xies. O no necessària­ment. Però no hi ha un fi, no hi ha un objec­tiu, més enllà del de sen­tir-te ínti­ma­ment con­for­tat i el de fugir, durant una estona (millor dues hores que no pas mitja), del traüt insu­por­ta­ble del món i de les con­ver­ses sobre la crisi i el fut­bol.

En això del pas­seig, jo vaig veure la llum el dijous de la set­mana pas­sada, que, a Vila­franca del Penedès, hi plo­via a bots i bar­rals. Podria haver triat un altre dia, però un no escull el moment de la reve­lació. I a mi la reve­lació em va venir just aquell dia, i devia tra­ves­sar el vellut grui­xut i gris dels núvols, però el fet és que em va encer­tar de ple el cor, i el pri­mer que vaig haver de fer va ser anar a com­prar un parai­gua a cal Palle­rola, la botiga de sota les vol­tes, perquè el que tenia estava tot des­ma­ne­gat de les últi­mes tem­pes­tes. Un parai­gua econòmic (11 euros), que, amb una ràfega de vent ira­cunda, se'm va, lite­ral­ment, esbran­car a la mà: una bar­ni­lla es va tòrcer amb la mateixa faci­li­tat amb què els dits d'un nen vin­clen un bri de palla.

El meu pas­seig va con­sis­tir a fer un tomb pel perímetre de la ciu­tat. És el que solc fer cor­rent (40 minuts) tres dies per set­mana. Cami­nant a bon pas vaig tri­gar poc més d'una hora a com­ple­tar el cir­cuit. El pri­mer que vaig cons­ta­tar va ser que, a causa de la pluja, la presència més popu­losa damunt els car­rers era la dels cara­gols. I jo em vaig pre­gun­tar: ¿on viuen, els cara­gols, quan no plou? ¿On s'estan? Em sem­bla que era Hol­den Caul­fi­eld, el memo­ra­ble pro­ta­go­nista del lli­bre més cèlebre de Salin­ger, que es pre­gun­tava on fan cap els pei­xos de l'estany de Cen­tral Park quan l'aigua es glaça. No crec que siguin pre­gun­tes oci­o­ses, fran­ca­ment. Pei­xos i cara­gols merei­xen tota la nos­tra con­si­de­ració. I, pro­ba­ble­ment, si copiéssim algu­nes de les seves línies d'actu­ació, ens ani­ria molt millor a tots ple­gats.

Veus cara­gols, pares compte a no tre­pit­jar-ne cap. Però hi ha un moment en què t'has enfi­lat per l'escala de no sé quin pen­sa­ment, i lla­vors la teva sabata –de soles noves, perquè les ante­ri­ors es van fora­dar i et va cal­dre anar a cal saba­ter perquè te les ape­dacés– fa crui­xir una closca, i pen­ses “mal viatge tin­gui!”, però el cara­gol, fet a miques, ago­nitza allà al mig del camí. “No t'atu­ris”, em vaig dir. No volia sen­tir com­mi­se­ració pel pobre gas­teròpode, ni pena, i de seguida em vaig emba­do­car amb els camps de blat, que aquell dia tenien el verd més pur que els pin­zells de la ment poden acon­se­guir. Sí, el blat encara l'etapa final, la més plena, abans de la collita del juny. I les vinyes ja van totes ple­nes de pàmpols, i aviat començaran a flo­rir. És un moment escla­tant, si més no al Penedès. I jo, l'altre dia, tot pas­se­jant, tenia un magnífic camp de blat, a mà dreta, i unes vinyes febrils, una mica més enllà. I pen­sava: “Quin greu, els bar­ce­lo­nins, que no poden pas­se­jar per aquí a la vora, ni con­tem­plar tot aquest bé de Déu de color!”

La gra­ve­tat dels pen­sa­ments que vaig tenir a par­tir d'aquell moment no es podia equi­pa­rar al pes que fa un cara­gol aixa­fat. Era menor. De fet, no he expli­cat que me'n vaig anar a pas­se­jar per dis­treure la ment de la pensa tòxica, que diuen els ana­lis­tes. Per tant, la missió estava acom­plerta. Els danys col·late­rals: un cara­gol mort i un parai­gua fet malbé. No acos­tumo a prac­ti­car gaire la tècnica del pas­seig. M'hi repen­saré, però.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.