Versions originals

El triomf bilingüe d'Albert Sánchez Piñol d'aquest Sant Jordi remet a una pregunta: ¿Cal traduir al català un llibre escrit originalment en castellà? Doncs, depèn, és clar. Des del punt de vista de l'editorial és evident que sí: hi ha lectors, per tant hi ha negoci. Des del punt de vista del lector, cadascú baixa les escales com vol o com pot, però la tria sorprèn perquè sembla com preferir la reproducció d'una pintura en lloc de l'obra original.

L'any 1970 Avel·lí Artís Gener, Tísner, va traduir Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. Ho va fer per amistat i perquè a García Márquez, que vivia a Barcelona, li feia il·lusió. Al cap de dotze va reincidir amb Crónica de una muerte anunciada, a la qual van seguir llibres de relats de Jorge Luis Borges i de Mario Vargas Llosa. En defensa d'aquestes traduccions, Tísner assenyalava les diferències que hi ha entre el castellà peninsular i les variants llatinoamericanes, plenes de modismes i de vocabulari diferent. En tot cas, aquestes i altres traduccions van generar una certa controvèrsia que es va acabar en poc temps, alhora que s'acabaven també les traduccions.

D'un temps ençà el fenomen ha retornat amb força. Avui, a Catalunya, desenes de milers de persones s'estimen més llegir en llengua catalana novel·les que han esta escrites originalment en castellà. Els best-sellers castellans entren, via traducció, a les llistes catalanes de títols més venuts. Que ens estimem més llegir Carlos Ruiz Zafón, Ildefonso Falcones, Rosa Regás, Maruja Torres o Javier Cercas en català té algun punt de tria emocional. Algunes editorials sembla, fins i tot, que juguen a la confusió i, a vegades, hi ha dubtes raonables sobre la llengua original. El llançament és simultani. ¿Es tracta d'una ambigüitat calculada? ¿En quina llengua escriu Albert Espinosa? Aquest dubte no existeix en el cas de Victus. L'editorial –i això l'honora– va llançar la traducció en català quan la novel·la original castellana ja havia venut desenes de milers d'exemplars. Ara bé, Albert Sánchez Piñol ja havia explicat que va optar pel castellà perquè la novel·la li ho exigia, que sentia la necessitat d'escriure-la en castellà quan la seva llengua habitual de creació és la catalana, i diu que ho continuarà sent en el futur. Ja no es tracta d'una preferència idiomàtica, sinó d'una exigència de la mateixa obra al seu autor. I no deixa de sorprendre que a desenes de milers de lectors aquesta exigència artística no els importi.