Dickens a Bengala

Hi ha ocasions en la vida en què convé aturar-se un moment per reflexionar. Per exemple, sobre la marxa del sistema d'economia de mercat que es descriu amb la paraula capitalisme i que canvia per tal de continuar existint. En realitat, històricament i amb tots els seus defectes i totes les seves injustícies, ha estat el mètode que ha fet possibles els períodes de prosperitat més significatius que la Humanitat ha viscut i que, junt amb la ciència, més han contribuït a transformar el món. Ara mateix, ja no sembla que la crisi econòmica es pugui resoldre amb unes simples mesures de política monetària o que els paral·lelismes amb la Gran Depressió dels primers anys 30 siguin suficients per orientar la reforma d'una gestió empresarial amb retribucions obscenes que els executius s'autoadjudiquen a costa dels accionistes, dels consumidors, dels usuaris i de la societat en general. Tampoc no hi ha remeis antics contra l'evasió fiscal legalitzada per als rics i les rendes del capital, comparativament amb els tributs sobre els pobres i les rendes del treball. És precisament en temps de penúria que es fa palesa la immoral i corrosiva visió d'una bestial acumulació de riquesa en mans d'uns personatges sense cap altre mèrit que el de pertànyer a un règim, un partit polític, una secta, una casta, una família, una oligarquia, un carosello napotetano o qualsevol altra forma de cleptocràcia.

De totes maneres, si comparem la situació actual amb la de fa 200 anys, veurem que llavors no hi havia responsabilitat limitada, sanitat pública gratuïta, compensació de l'atur o protecció del medi ambient. Hem hagut de patir, doncs, tota mena d'abusos, de repressió i d'explotació abans d'arribar fins aquí. Alguns conciutadans nostres pertanyen a famílies que, dins de la legislació aleshores vigent (és de suposar) van fer de negrers en el tràfic d'esclaus i encara tenen estàtues d'homenatge a la via pública (per exemple, Antonio López –dels Güell i marquesat de Comillas). També podem observar en la idíl·lica presentació de les colònies industrials de palau de direcció, església gran i habitatges amb desnonament automàtic en cas de reivindicació, es podria aplicar la labor song americana de sixteen tons i del I owe my soul to the company store. En fi, el nou model Reagan; Thatcher tampoc no va modificar radicalment les coses i queden pendents en aquest teler de Penèlope qüestions tan greus com la governança de les societats anònimes, les entitats financeres i la justícia tributària. El procés de canviar coses per tal que no canviï res d'allò que és realment important continua, especialment, perquè, en una economia global, les injustícies poden tenir un abast planetari.

Acabem de viure, aquests dies, un cas ben il·lustratiu de com, a l'estil de l'efecte papallona en què el batre d'ales al Brasil figura que pot causar tempestes a l'Àsia i, des d'aquí, podem estar tangencialment involucrats en una tragèdia que té com a escenari un país llunyà. Entre nosaltres, les primeres preses de consciència sobre l'explotació inhumana de la qual va ser víctima la classe obrera les vàrem trobar en l'obra de Charles Dickens (1812-1870) i Emile Zola (1840-1902). El primer va descriure l'explotació que va comportar la revolució industrial en llibres com ara Oliver Twist, David Copperfield i, sobretot; Temps difícils, aquest ultim declaradament anticapitalista. I, en el cas de Zola, qui no es va sentir socialista en llegir la lluita dels miners contra l'opressió. Avui, però, ens trobem a l'Índia un inframón dickensià a pesar d'una legislació aparentment protectora, però inoperant. El 90% de la població activa treballa en l'economia submergida, en què les condicions de treball són terribles. Malgrat tot, a l'Índia se la considera la inventora del nomadisme laboral. Els homes deixen la família a les zones rurals i se'n van a treballar a les ciutats industrials per, posem per cas, 1 dòlar al dia efectivament treballat, de tal manera que allò que havia de ser un dividend demogràfic ha acabat essent un desastre demogràfic.

A Bangla Desh hem comprovat que un accident de treball, d'un edifici que s'ensorra, ha costat més de 200 morts i més de 300 desapareguts. La catàstrofe té una causa –l'edifici– i un culpable –el propietari–, però afecta les autoritats que no vetllen ni pel compliment de les normes de seguretat que ja estan en vigor i, encara que sigui sense culpa, també els qui, a la recerca d'un preu baix, contracten la confecció. La Xina és la primera exportadora de camises del món, però Bangla Desh ocupa el primer lloc pel que fa a les samarretes (T Shirts). Entre les empreses que hi tenen producció hi ha la Primark britànica, però també, en fase de proves o ja amb contractes estables, una filial d'Inditex, encàrrecs d'El Corte Ingles i producció de Mango. Un empresari de Reus és soci d'un centre productiu com a captador de clients a Europa. És veritat que les empreses que fan els encàrrecs no tenen cap obligació de fer complir la llei, però si fan contractes que no siguin de curt termini, han de vetllar per la seva reputació i per uns mínims acords de seguretat i higiene en el treball. No es pot tolerar de cap de les maneres la noció que un producte s'hagi fabricat a costa de vides humanes, aquí o a qualsevol racó del món.

Si tornem al capitalisme d'aquí valdrà la pena recordar Claude Bébéar, que al 2005 va publicar el llibre Mataran el capitalisme al qual ens vàrem referir llavors i que el 2008, en retirar-se com a gran padrí de l'empresariat francès i president d'Axa, una de les tres primeres asseguradores mundials, va reclamar disciplina i ètica en unes circumstàncies globals cada vegada més volàtils. També els dirigents del moviment Ocupem Wall Street diuen que el suport al mercat lliure s'ha de basar en dues coses: uns resultats eficients i una més gran prosperitat per a la societat en general. És, per tant, intolerable que el sistema, els polítics i els banquers, en lloc de justícia, ens aportin desigualtats creixents, un atur desbocat i contracció o recessió en lloc de creixement. Ja no es pot acceptar la noció que les regles del joc són que els guanyadors immorals s'ho quedin tot. I dels sous i bonus dels banquers ja en parlarem més endavant. Que n'hi ha per llogar-hi cadires!