Bústia buida

La companyia telefònica em diu que a partir del juny la factura no m'arribarà en paper, sinó que serà en format electrònic. Sembla que és per temes ambientals, de manera que a la carta em donen les “gràcies de bestreta per la seva solidaritat i col·laboració en la cura del nostre planeta”; o sigui, dos greus errors, dos, en una frase, errors que no vénen d'aquí, com també passo per alt que no parlin de l'estalvi que ells aconseguiran, ni de la rebaixa que no em faran. Vet aquí una altra carta que no arribarà a la bústia, com moltes altres que han deixat d'arribar-hi aquests darrers anys. De què ens serviran aviat les bústies? Aviat només hi entrarà la propaganda electoral, potser alguna felicitació nadalenca i poca cosa més. El correu postal acabarà essent el canal que utilitzarem només quan no hi hagi més remei. La resta de comunicacions seran per telèfon, o des de l'ordinador, la tauleta o el mòbil. Si el lector m'acompanya un moment fins a la Girona de dos-cents anys enrere, veurem la gent anar a buscar el correu a la Cort Reial a l'hora aproximada d'arribada del recadero. En una carta escrita a Palafrugell el 1818 el remitent escrivia “de la manera que van los correus no se quan la reberas”. Va arribar a Girona cinc dies després. Anys després es van crear els serveis públics de correu amb el repartiment a domicili, a la nostra bústia, un element encara important de la casa que personalitzem amb els nostres noms. Tornem a ser en el present, un temps en què els canvis s'acceleren, sobretot les formes que fem servir per comunicar-nos, amb canals més ràpids i còmodes, que acabaran enteranyinant les bústies del correu. En les comunicacions no només busquem la rapidesa, sinó la immediatesa, tant en l'àmbit laboral com també en el personal. Cada cop tenim la possibilitat d'estar en contacte amb els amics i familiars de manera més intensa i permanent, possibilitat que pot arribar a crear dependència, especialment als més joves, amb la necessitat constant de consultar els missatges al mòbil. Hem passat de l'ampli lapse de temps que hi havia fa dos-cents anys entre un missatge i l'altre, a una mena d'estrès generat per la possibilitat de la comunicació permanent. Tots els excessos són dolents, però aquests nous hàbits, l'èxit de les xarxes socials i de la missatgeria instantània, fan evident una cosa ben positiva: els humans som eminentment socials, ens agrada comunicar-nos i estar en contacte, busquem permanentment els altres. És una conclusió reconfortant.