Opinió

Passius o actius?

Cal ser responsables, justos i solidaris, però també participatius

Ben sovint sen­tim gent que es queixa. Ben sovint poden tenir raó. Però cada vegada més, a qui se m'acosta amb un lament i res més, no li faig gaire cas. Els meus alum­nes ho saben bé: qui em diu que no va poder fer un exa­men perquè estava malaltó, o que no entén un apar­tat deter­mi­nat de lògica o de soci­o­lo­gia, rep una mirada inter­ro­ga­dora i sap que li diré: “Bé... i ales­ho­res la teva pro­posta és...?”

Pot­ser sóc massa fred o dis­tant, però no em sem­bla que un bon ciu­tadà sigui qui denun­cia o remuga dient allò que no va: cal fer més. Un ciu­tadà o ciu­ta­dana és un mem­bre viu d'una comu­ni­tat política, con­dició que li com­porta un seguit de deu­res i una sèrie de drets, entre els quals hi sol haver el de par­ti­ci­pació política: el dret al vot n'és un dels més visi­bles, un senyal d'iden­ti­tat de les moder­nes democràcies repre­sen­ta­ti­ves. Però no només un dret, sinó una exigència vital. Cal ser res­pon­sa­bles, jus­tos i soli­da­ris, però també par­ti­ci­pa­tius. Cri­ti­car, fins i tot amb encert, sense actuar, és ser com un zom­bie: ni viu ni deixa viure...: de fet, mata!

Molt sovint no tenim gaire poder, ni vostè ni jo. Ni per capa­ci­tat econòmica, ni per la qua­li­tat de les nos­tres rela­ci­ons soci­als o la intel·ligència i capa­ci­tats comu­ni­ca­ti­ves. Per això, força cone­guts m'aca­ben dient: ja s'ho faran! Con­clo­ent així, ens equi­vo­quem segur.

La nos­tra democràcia no és directa: som massa gent per a poder fer-la de manera assem­bleària. Fins i tot a certs par­tits que ho inten­ten, quan crei­xen, se'ls acaba la uto­pia. Ara bé, serà sem­pre una democràcia “par­ti­ci­pa­tiva” i –certs cops– podríem arri­bar a con­sul­tes direc­tes o referèndums. A qui fa por? Témer l'opinió d'altres és mani­fes­tació del dic­ta­dor genètic que tots duem din­tre.

En política cal com­bi­nar sere­ni­tat i paciència amb deter­mi­nació: posar en pràctica aquell facta, non verba que ens mena a actuar, sem­pre asse­nya­da­ment, és clar! El 9 de maig cele­brem el Dia d'Europa, festa que no per menys cone­guda con­si­dero poc relle­vant. Robert Schu­man, tal dia com dijous del 1950, deia que “Europa no es farà d'una vegada (...): es farà gràcies a rea­lit­za­ci­ons con­cre­tes, que creïn, en pri­mer lloc, una soli­da­ri­tat de fet”. Per quasi qua­ranta anys es va limi­tar a l'àmbit econòmic: un mer­cat comú on es llui­tava con­tra la dis­cri­mi­nació sala­rial per raons de sexe, per avan­tat­ges comer­ci­als i mone­ta­ris i no gaire res més. Ara bé, des del prin­cipi, sabíem que calia crear un esta­tut de ciu­ta­da­nia euro­pea. Calia anar dels bancs i les empre­ses a les per­so­nes i els drets. I hi han tre­ba­llat: pri­mer amb deci­si­ons més aviat cosmètiques, com ara dibui­xar un pas­sa­port únic, fixar la ban­dera i l'himne o posar logos a les dife­rents fron­te­res. La visi­bi­li­tat també compta: quanta experiència n'adqui­rim ara a Cata­lu­nya, oi?

I ara fa vint anys es va fer un pas deci­siu: la cre­ació de la Unió Euro­pea amb l'adopció del Trac­tat de Maas­tricht. En aparèixer el con­cepte de ciu­tadà euro­peu, se supera la dimensió només econòmica i es fixa com a ori­gen d'aquests drets ja no Madrid o Varsòvia, i ni tan sols Brus­sel·les, sinó la Unió Euro­pea.

Els jut­ges apli­quen les lleis que fan els polítics, i aquests són tri­ats cons­ci­ent­ment pels ciu­ta­dans, o així hau­ria de ser. Hi ha dife­rents sis­te­mes, i unes llis­tes ober­tes de debò, amb cir­cums­crip­ci­ons uni­per­so­nals peti­tes, m'agra­da­rien molt més que l'actual par­ti­tocràcia brèvola, però, en el fons, la qüestió és la mateixa: si els ciu­ta­dans no estem alerta, infor­mats i actius, el sis­tema democràtic es pot cor­rom­pre. Ja ha pas­sat i pot tor­nar a pas­sar.

El 9 de maig, podem relle­gir els trac­tats euro­peus que han sig­nat 27 estats. Són, en català, a ec.​europa.​eu o a par­la­ment.cat. El Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea ja ha dic­tat sentències que con­tri­bu­ei­xen a reforçar l'apli­cació d'aquests drets. També val la pena la Carta de Drets Fona­men­tals de la Unió Euro­pea (2000), a més dels Trac­tats, con­so­li­dats el 2010. Però amb el dret no n'hi ha prou, ni amb la queixa: cal ser actius. Tots en som cons­ci­ents i, per això, als ins­ti­tuts en par­lem, ho estu­diem i ens n'il·lusi­o­nem. El futur serà encara millor. Esta­rem a l'altura?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.