Les esquerres

A tot Europa ara es parla molt de la crisi de les esquerres. Els periodistes lamenten que les esquerres tradicionals s'hagin convertit en partits de centre desdibuixats i cínics. L'altre dia, a la BBC, un periodista deia que l'única esquerra que representa realment els seus votants és la grega –és a dir, l'única que ja no té marge per l'endeutament ni la retòrica–. Mentre Hollande veu ensorrar-se la seva popularitat, Islàndia s'ha tret de sobre el govern que va salvar el país de la bombolla financera i a Itàlia l'esquerra ha estat sobrepassada per dos pallassos d'idees extremistes. Diem que l'esquerra està desorientada i que no té discurs però aquesta manca de discurs només és un reflex de la irresponsabilitat de les elits europees. L'esquerra vivia de les plusvàlues del postcolonialisme i de les subvencions americanes mentre reivindicava el comerç just i atacava per sistema la política dels Estats Units. L'esquerra era la vàlvula d'escapament dels països europeus traumatitzats per dues guerres mundials. Era l'impost revolucionari que pagaven els rics per protegir-se del ressentiment social dels pobres, i del nacional, en els casos de països sotmesos com ara Catalunya i Escòcia. Des del segle XVII, sempre que el món s'ha eixamplat Europa ha tingut problemes financers i ha hagut de reformar els seus sistemes polítics i el seu ordre intern. Al final són faves comptades. Cal ser naïf o molt cínic per creure que els privilegis de l'estat del benestar realment els pagues tu amb els teus impostos mentre a l'Índia, a la Xina o a Bangla Desh hi ha gent que encara treballa en règim de semiesclavatge. L'esquerra era el conte de fades que s'explicava perquè la gent anés a dormir satisfeta i amb la consciència ben tranquil·la. Ara és el decorat que cau perquè s'han acabat els diners que el mantenien. La crisi de l'esquerra és la crisi d'unes elits europees que es van creure durant massa temps les seves pròpies mentides. Quan els que manen deixen de donar la cara, tard o d'hora emergeix el populisme.