de set en set
Necessitat o malaltia
Em moc entre la necessitat i la psicopatia. I sé que no sóc l'única. Parlo amb amics i em diuen que senten també aquest malestar que els resulta plaent.
I això em provoca la certesa que estem fatal.
Dimarts vaig topar pel carrer amb un bon amic amb qui tinc pendent un dinar. La trobada va ser fortuïta i frugal. Però necessària i alliçonadora. “Vine, va, que t'ensenyo el xiringuito!” No coneixia la redacció del Nació Digital: és fresca, ben aprofitada, lluminosa i plena d'energia positiva. Periodisme i onanisme combinat en la justa mesura. I això de l'onanisme ara ho explico, perquè no penseu el que no és. Un despatx del pis guarda mostres dels millors vins locals i forasters, i després d'una breu conversa el retorn cap a la porta de sortida el va interrompre la generositat d'un gran sommelier. –“Va, que no pots marxar sense una bona ampolla de vi!”
–“Homeeeeeee, no caaaal.”
–“Que sí, que sí. Què t'agrada, cava, vi blanc o vi negre?” (no diré el que vaig respondre, per no ferir sensibilitats)
–“Doncs va! Et regalo una ampolla d'un de ben especial, afruitat, amb prou cos per aguantar una carn lleugera, un bon plat de peix, formatges... Un gran vi de Califòrnia!”
I va ser aquí on es van encendre totes les alarmes durant 30 segons. El meu cervell, i sense verbalitzar-ho, va pensar: “Un vi californià!? Com si no n'hi hagués de catalans per oferir!” Per sort l'esquizofrènia va durar només uns segons. El seny va posar-ho tot al seu lloc. Com pot ser que la paranoia ens faci reaccionar així a estímuls a priori plaents? Estem fatal.
Vaig marxar, i al cap d'unes hores un altre amic em va dir que les societats es relacionen coexistint, convivint o enfrontant-se. I jo que vull gaudir del procés, i que vull compartir el moment de construir i sumar (com si es tractés del migdia que dibuixa la veu d'Arquillué) proposo a qui no tingui clar que el millor per tots és l'emancipació, compartir ben fresqueta aquella ampolla de vi de la costa oest nord-americana.