Primera persona

Hi volia fer sortir en Debades. Però he pensat que calia honradesa en temps de tantes vaques magres pel que fa a l'honradesa. L'altre dia vaig anar a la festa d'obertura del festival Primera Persona, al CCCB, temple de la modernitat, i festival escumós, de propostes literàries que avancen per la via del “jo”. En els prolegòmens em vaig trobar uns amics i que si tomba, que si gira em vaig deixar una cervesa per pagar. Després vaig escoltar, molt atentament, això sí, els animals del jo que circulaven per l'escenari. El públic el formaven còpies estètiques prou aconseguides, tics més marcats en homes que en dones. L'Albert Forns va fer una seqüela de la seva novel·la, en què vol convertir-se en l'Albert Serra; Martí Sales i Blanca Llum Vidal van fer de parella còmica a punt de parir llegint John Fante, Plens de vida; Valero Sanmartí, underground destraler, autor de Jo només il·lumino la catalana terra, va enviar un vídeo –passamuntanyes inclòs– torpedinant la literatura del jo; i Antonio Baños va fer una acció concert (i encara no sóc precisa) al voltant del seu llibre La rebel·lió catalana. Aquí em volia aturar. Amb Baños i les seves sortides hi havia molta conya i brometa i no sabies de què se'n fotia de debò i de què no. És molt del moment, això, i ja ens agrada. Vaig preguntar a la parròquia propera, més al dia que jo, i van respondre'm que sí, que s'havia tornat “indepe”, el noi. En el llibre diu que no ha estat “ni un quart d'hora nacionalista”, però que és dels que pensen que “la rebel·lió catalana ha de ser completa i portar-nos a reconstruir tots els discursos i totes les realitats”. I per un moment, et dius: “Anem bé.” Malgrat tantes “sub” i anormalitats d'aquesta mena de país, ara i aquí ja es pot ser modern i underground en català. I amb tota naturalitat. I amb tota naturalitat preferir la independència abans que continuar annexionats a l'invent del carro i la mula d'ara. Tornaré per pagar-la amb ganes, la cervesa.