Contra la crisi, faci's banquer

Quan parlem de la banca en termes vagament imprecisos tendim a generalitzar sobre un col·lectiu que combina el personalisme exhibicionista amb el camuflatge sempre que les circumstàncies ho requereixen. Els protagonistes són gent de la qual deia Alexis Carrel a La incógnita del hombre que mesuren l'èxit a la vida en unitats monetàries, avantatge personal i satisfacció de vanitats. Manipulen la informació de cara a l'opinió pública i utilitzen la pantalla sistèmica per ocultar els pecats individuals. Tota la transparència és poca quan s'ha de controlar la banca. En qualsevol reglamentació governamental que marqui o estableixi límits, la tendència dels particulars és acostar-se al màxim de la velocitat permesa. En el cas de la banca, aquest fenomen és clarament visible com a mostra de gest que demostri una pretesa voluntat de maximitzar els beneficis dels accionistes. Per tant, potser els poders públics podrien abstenir-se de regular excessivament la banca, però deixar clar amb la paraula i amb els fets que cap banc no és prou gran per deixar-lo fer fallida. Una afirmació que té molta més credibilitat en aquest temps de crisi del deute sobirà.

A més a més, l'any passat ja es va fer palesa una revolta dels inversors contra les obscenes retribucions astronòmicament excessives dels executius. Caldrà, però, reforçar els nivells d'exigència, perquè els alts directius han après a fingir que estan capcots i reformats el temps just per tornar a pagar-se a ells mateixos una altra vegada les injustificables macroremuneracions. Confiem, doncs, que aquesta vegada no torni a passar que n'hi hagi prou d'aguantar el xàfec transitori i reincidir tot seguit en les pràctiques que ja han sigut objecte d'una condemna moral sense atenuants. El president d'Alemanya, Chistian Wulff, va dedicar una forta reconvenció als banquers del seu país. Els va dir que haurien de ser castigats per la destrucció il·lícita de capital, que va ser un error la liberalització del sector i que eren culpables que el 40% del moviment borsari fos a curt termini. Finalment, els va acusar de ser les canyes que s'inclinen quan el vent bufa molt fort i es redrecen i tornen als pecats anteriors quan minva el temporal. És així que el HSBC va haver de pagar una multa de 1.900 milions de dòlars per un afer de blanqueig de diners a Mèxic. O bé que un grup de grans bancs va patir l'escàndol gravíssim de la manipulació del Líbor, el preu de l'interbancari que gestionaven ells mateixos. La UBS de Suïssa i tants altres bancs importants han comès infraccions greus. Fins al punt que els bisbes de la Gran Bretanya han denunciat el materialisme dels banquers. El 1930 ja ho va fer també Keynes, en plena Gran Depressió, quan va dir que l'avarícia és un vici, que la usura és un delicte i que l'amor al diner és detestable. Tanmateix, va confiar en la recuperació com ara ho ha fet l'exarquebisbe de Canterbury en dir que hem passat altres crisis igual de greus o més encara i que al final tenien raó els qui confiaven en la capacitat de tornar a créixer.

A primers d'any, Europa va tenir un mes d'optimisme, però, immediatament després, van tornar els núvols i va quedar clar que, encara que el problema del deute es suavitzés, quedaria molt per fer en la indeclinable tasca de netejar el sistema bancari. Una situació ben diferent de la dels EUA, on s'observen els primers moviments en la bona direcció. Allà no topen amb l'extrema dificultat de recapitalitzar les pèrdues potencials de la banca. Al començament de la crisi, els bancs espanyols encara blasonaven de manar molt, i el 2008 van aconseguir del ministre Solbes, en efecte, una rebaixa fiscal, just el dia que tècnicament Espanya entrava en recessió. Així, el govern socialista va rebaixar la fiscalitat de la gent immerescudament més ben pagada del país. L'idil·li dels banquers amb el govern de Zapatero va quedar retratat quan el Banc d'Espanya va adjudicar el Banesto al Santander i el governador Luis Ángel Rojo, que va fer el “passing shot”, es va incorporar poc temps després al consell d'administració del banc de Botín. A continuació i al final del mandat del PSOE, el Santander va condemnar un crèdit al partit en plena pugna per obtenir l'indult d'Alfredo Sáenz, conseller delegat del banc, cosa que va obligar a reunir el govern l'últim dia hàbil amb un sol punt a l'ordre del dia que permetés a Sáenz seguir de banquer, a base de concedir-li l'anul·lació dels antecedents penals i, per tant, donant-li la possibilitat de seguir honorablement de banquer. Va fallar la data, perquè no es pot indultar una sanció que encara no s'ha dictat i perquè la norma europea no permet que, esborrant la pena, s'elimini la culpa. És clar que a l'interessat li deu haver servit de consol conservar sou, acomiadament i, sobretot, un fons de pensions de 88 milions d'euros, cosa que el converteix en la persona més ben pagada de tota la banca mundial.

Amb motiu d'algun cas d'imputació de persona rellevant, ens trobem també moltes referències a una frase que no he vist citar amb el nom de l'autor. Es tracta d'un fragment del llibre Rebel·lió a la granja de George Orwell, autor també de l'Homenatge a Catalunya. Diu allò tan celebrat que tots els animals són creats iguals, però, després, n'hi ha uns que són més iguals que no pas els altres. No necessàriament els portadors de sang més o menys blava que consideren que les dades de l'IRPF no s'han de revelar, perquè formen part de la seva intimitat, sinó que els tractaments desiguals són també aplicats als banquers. A mi també m'agradaria dir-li a l'inspector de l'Agència Tributària que les dades dels meus ingressos són íntimes i inviolables. Però els únics que he vist que “se van de rositas” són, per exemple, els consellers del BBVA que tenien un pla de pensions al paradís fiscal de Jersey i, en declarar que no sabien que allò que tenien eren comptes xifrats, se'ls va aplicar l'única sanció que pleguessin de consellers i cedissin les places als designats entre els amics del govern d'Aznar.

BotÍn també tenia 2.000 milions d'euros a Suïssa, segons denúncia del delator Falciani, i no se sap si li han imposat la multa que s'aplica al comú dels mortals. I ja ni els parlo de la impunitat de Blesa i Rato (Cajamadrid - Bankia), ni del que cobrava Pizarro a Endesa per agitar el llibre de la Constitució contra la possible compra del “antes alemana que catalana” que finalment va acabar en mans de la italiana estatal ENEL i amb Aznar rebotat d'EON i a bord de la flota italiana amb el mateix fervor patriòtic. Vist el resultat de les caixes catalanes i la fi d'en Cagaelàstics del nostre sistema financer, on els directius s'han autoadjudicat indemnitzacions i pensions estratosfèriques, he pensat que si torno a néixer voldré ser banquer i més igual que la resta de ciutadans.