En nom de Xirau

Llegeixo que, a Figueres, membres de l'associació de veïns de la Marca de l'Ham han deixat de distribuir aliments entre la gent més necessitada perquè no disposen d'un local des d'on fer-ho. Ja no poden seguir utilitzant l'espai que els cedia gratuïtament un particular i no s'entenen amb l'Ajuntament per trobar una alternativa. Cada dijous recullen donacions dels supermercats i ho reparteixen entre una trentena de famílies d'aquest barri humil i deprimit on actualment diuen que hi ha un 40% d'atur i un 60% de població immigrada. És una d'aquestes postals de les misèries i les solidaritats que ens deixa la crisi.

A la fotografia que il·lustra la notícia, José Luis Ruiz, president de l'associació de veïns, assenyala el centre cívic Joaquim Xirau, que és l'indret que ell i els seus reivindiquen com a base per fer la distribució d'aliments. Només l'ocuparien, explica, dues hores cada dijous i no caldria emmagatzemar-hi res. L'Ajuntament, però, no ho considera tècnicament possible. Què es pot adduir en aquests casos? Quan des de les instàncies superiors s'invoca la tècnica com a raó definitiva no cal insistir. Les invocacions a la tècnica, com les que es fan a la ciència, la llei, la fe o l'economia, són un privilegi dels poders que en paguen les minutes i les rèpliques no són fàcils.

Lluny d'aquests cercles, podem observar la realitat, però els sentits ens enganyen i encara que a vegades, per exemple, juraríem que amb l'austeritat i el desmantellament del sector públic seguim cavant la nostra pròpia tomba i encara que tot sembla indicar que un parell d'horetes a la setmana ocupant un local per lliurar pa, fruita o patates a tres desenes de famílies, no hauria de trastornar el funcionament de cap centre cívic, els tècnics tenen l'última paraula. Més enllà de l'aparent incapacitat de l'Ajuntament empordanès per agrair i estimular la tasca dels que procuren posar una mica d'ordre al caos, el que neguiteja d'aquest episodi és que el centre cívic que tècnicament no pot ser el marc d'un gest solidari porti el nom de Joaquim Xirau, el filòsof dels valors. És una llàstima que no es pugui demanar el parer d'aquest insigne pensador català que va néixer a Figueres el 1895 i va morir a l'exili mexicà el 1956. Xirau era membre d'una generació d'intel·lectuals compromesos en la lluita per la justícia social i la transformació de la seva societat, una home de conviccions socialistes d'arrel humanista, influït per la Institución Libre de Enseñanza, que va orientar ideològicament la reforma pedagògica de la Segona República.

El filòsof de l'amor i del compromís que assegurava que la vida només val la pena viure-la si es consagra a un ideal, a un valor pel qual lluitar. En nom de Joaquim Xirau, no és fàcil negar un local perquè uns individus que es nodreixen de certeses molt properes a les seves, exerceixin la solidaritat amb els més castigats per una crisi profundament arrelada en la injustícia. Ara bé, a Figueres o a Brussel·les, esgrimint informes tècnics tot és possible.