Opinió

Trenta anys fent mapes

Trenta anys apamant el territori, fent una tasca pacient i altament professionalitzada de coneixement del territori i d'aixecament i definició dels mapes del país

Josep M. Corredor va evocar en el pròleg no reeixit de la correspondència entre Antoni Rovira i Virgili i Amadeu Hurtado, publicat ara per Francesc Montero, una conferència d'Hurtado a Perpinyà. Amadeu Hurtado hi confessava el seu drama i el de gent, com ell, portats a “rosegar-se els punys per impotència”, “davant la inconsistència de la nostra gent, que passa amb tanta facilitat dels deliris cridaners a la renúncia irresponsable”. Vull insistir en aquesta idea que encara avui a vegades ens domina quan, amb gran facilitat, ens deixem endur per una superficialitat esgarrifosa, per fets i fenòmens conjunturals que, al cap i a la fi, ben garbellats hauran deixat ben poca cosa. Hi he pensat sovint quan he vist amb quina facilitat dilapidem el nostre patrimoni literari, amb quina lleugeresa passem d'una moda a una altra i anem deixant a la cuneta les aportacions més rellevants de la nostra cultura que, en comptes de formar un pòsit enriquidor, esdevenen relíquies oblidades. Hem consagrat els noms i els hem incorporat al nostre imaginari col·lectiu, però disminueix el gruix del coneixement i de la interiorització per la col·lectivitat de tot aquest bagatge. Sembla com si haguéssim decidit que el destí natural de l'excel·lència és aquest lloc indefinit i glacialment inhòspit que poden ser els llimbs.

Per aquest mecanisme hem donat per amortitzades moltes iniciatives rellevants i les hem ignorat sense donar-hi més importància. Passa sovint amb l'herència rebuda des de principis del segle XX per diverses generacions en la construcció d'un sistema i una xarxa d'equipaments i infraestructures, físiques i culturals, que tenen una continuïtat institucional inequívoca malgrat els sotracs de la història. Hem viscut construint el somni noucentista més d'un segle, i hem anat posant amb paciència les peces d'un edifici que responia a un programa, a un ideari, a una proposta, sempre incompleta i inacabada, però sempre possible. Una vegada i una altra hem hagut de rescatar del pou de la memòria el fil conductor dels projectes de la Mancomunitat o els projectes de la Generalitat republicana, on sovint hem trobat l'arrel mateixa de les idees i de les propostes del catalanisme polític per construir estructures d'estat.

Sempre m'ha semblat més atractiva la idea de la construcció que la idea de la flamarada efervescent i per això mateix sempre m'ha esgarrifat veure com a vegades érem capaços de construir somnis des de la ignorància o des de la indolència. Vull dir que passem per alt el bagatge assumit i assolit i no valorem o donem per fet i descomptat la seva existència.

Totes aquestes cabòries m'han vingut al cap quan he vist el llibre 30 anys. Institut Cartogràfic de Catalunya. L'ambició de la mesura. 1982-2012. (Barcelona, ICC i Departament de Territori i Sostenibilitat, 2013). Trenta anys apamant el territori, fent una tasca pacient i altament professionalitzada de coneixement del territori i d'aixecament i definició dels mapes del país. L'institut, la seu de l'institut, la biblioteca i la cartoteca, les sèries de mapes, els atles editats, les tasques desenvolupades, els informes fets acrediten una trajectòria de primeríssim nivell, que té les seves arrels, com tantes altres coses, en els serveis creats per la Mancomunitat i continuats per la Generalitat. De la mateixa manera que el 1978, el restabliment de la Generalitat és el pont, l'únic pont, amb la legitimitat democràtica i republicana, i marca el camí sense precedents d'una clara continuïtat institucional, l'Institut Cartogràfic és ara la culminació de la voluntat expressada, des de 1978, de disposar d'un servei que continués les tasques anteriors. També aquí es dreça un pont amb el passat i es projecta cap al futur. Ho expressen des de la seva responsabilitat política Joan Antoni Solans i Oriol Nel·lo, el primer parlant dels objectius inicials “Emergir i créixer” i Nel·lo situant la cartografia com a “instrument i mirall de projectes col·lectius” en la seva anàlisi del nou ordenament institucional de la cartografia a l'arrencada del segle XXI. Els diversos col·laboradors del llibre, i treballadors de l'institut, desgranen els productes, els projectes, els àmbits de l'acció de l'organisme, la seva projecció internacional, el seu ordenament institucional, els successius impulsos legislatius i una acurada cronologia que ens desvetlla la densitat de tota una tasca. Convé subratllar aquí la llei de 8 d'octubre de 1982, de creació de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, i molt especialment les dues lleis de 2005, la de la informació geogràfica i de l'Institut Cartogràfic de Catalunya i la de creació de l'Institut Geològic de Catalunya. Aquesta darrera venia a culminar l'aspiració de donar a una disciplina de llarga tradició els instruments adequats per complir el seu comès.

El director de l'Institut, Jaume Miranda, resumeix els objectius de la institució en el seu text sobre L'ambició de la mesura. Una característica nacional, on desplega el decàleg que resumeix aquests trenta anys d'activitat amb productes excel·lents, una cobertura cartogràfica de tot el territori i una interrelació estructurada amb els municipis, per donar una coordinació adequada a tot el territori. La tasca culmina amb la creació del Registre Cartogràfic, de la comissió de coordinació cartogràfica de Catalunya i el desplegament del pla cartogràfic de Catalunya aprovat el 2010.

Comptat i debatut, un balanç positiu, una estructura d'estat sòlida i nacionalment activa, sovint oblidada i que en la presentació d'aquest balanç de trenta anys mira al futur i ens ensenya que la restitució cartogràfica del territori, amb les tecnologies més avançades, és una condició necessària per actuar en aquest territori amb coneixement adequat de la seva realitat, mirant-lo de prop i de lluny, apamant-lo físicament per després dibuixar-lo en el mapa.

Temo només que un afany de simplificació mal entesa torni a la refosa de Cartogràfic i Geològic i privi el país de l'ambició i de la modernitat que sovint volem exhibir. No és una qüestió de diners, és una qüestió de visió i d'ambició nacionals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.