El Verdi de ‘Patria Opressa'
que viu Catalunya reclama artistes compromesos com ho va ser Verdi
en la seva època
Es compleixen els dos-cents anys del naixement de dos grans genis de la lírica de tots els temps: Giuseppe Verdi (Roncole, Bussetto,1813 - Milà, 1901) i Richard Wagner (Leipzig, 1813 - Venècia, 1883). Als melòmans les seves òperes ens acompanyen al llarg de la nostra vida. En els dies més feliços i en els més tristos; en els períodes més passionals i en els més decebedors; en els moments més patriòtics i en els més nihilistes; en els instants de sinceres fraternitats i en els de vils traïcions. Amb Verdi i Wagner l'art arriba als nivells més sublims i dramàtics de la condició humana.
Jo, ho confesso, sóc verdià i admiro el compromís del mestre amb la seva gent i amb el seu paisatge, la plana al·luvial i boirosa del Po als peus dels Apenins toscans. Qui visiti el llogarret de Roncole, la plaça de Bussetto i la finca de Sant' Agata entendrà l'arrelament del músic amb el seu país i amb els seus camperols. La nostra cultura hauria de ser més propera al compositor pels valors del seu missatge. El romanticisme inicial i el verisme final de la seva producció es basen en la utilització d'un llenguatge musical que estimula l'amor a la terra nadiua i a la revolta contra l'invasor.
El difícil temps que viu Catalunya reclama artistes compromesos com ho va ser Verdi en la seva època. En la biografia Espriu transparent, signada per l'Agustí Pons, he llegit que la darrera paraula que el poeta va escriure va ser Verdi. No em sorprèn. Acabo de saber que la biografia de Verdi de Franz Werfel, un jueu de Praga, va ser l'última lectura de Kafka al seu llit d'agonia. També Joan Oliver/Pere Quart estimava les adaptacions operístiques que el mestre va fer de Macbeth, Otel·lo i Falstaff. Els nostres noucentistes, però, varen ser més wagnerians que verdians, menystenint el món rural i mitificant el progrés industrial.
La programació del Liceu no ha estat generosa amb Verdi. No ho va ser quan es va celebrar el centenari de la seva mort ni ho serà tampoc ara en el bicentenari del seu naixement. La societat civil basca, en canvi, té més tradició musical verdiana que la nostra. Tutto Verdi, impulsat per l'Opera Guztion Esku (òpera a l'abast de tothom), al Palau Euskalduna de Bilbo, ha projectat totes les òperes del compositor fins al 2020. Durant el 2013 s'han organitzat recitals, conferències i exposicions. A Catalunya podríem haver fet quelcom semblant. Els cors de Verdi, ja siguin dels esclaus de Nabucco, inspirat en el Salm 137 (Super flumina Babylonis), amb què es va cloure la inauguració de l'Any Espriu al Palau; la Patria oppressa del Macbeth o dels peregrins de I Lombardi alla prima crociata, ens motiven per defensar una cultura de resistència i de victòria final.
Ángeles Caso ha escrit sobre Verdi: “Lo adoro por la mucha felicidad que sus obras me han regalado, pero también lo respeto por su forma de vivir, por su carácter autodidacta, por su compromiso político y social, por su lucha a favor del derecho de propiedad intelectual y de los derechos de autor, por su integridad de viejo campesino” (La Vanguardia-Magazine, 31/1/2013).
Totalment d'acord amb l'autora asturiana. Hi afegiria, però, un altre valor: el proïsme amb els humils. En el seu testament va donar una gran part dels seus guanys econòmics a l'hospital de Villanova d'Arda, al Monte di Pietà de Bussetto, a determinats asils de Gènova i a la Casa de Repòs per als Músics de Milà. I deixà també un grapat de terres als seus masovers.
La vida de Verdi i la seva obra són un exemple per a tots els polítics i artistes contemporanis, ja que va posar la inspiració al servei de la societat i de la terra, sentint-se alhora europeu i ciutadà del món. Actualitzar el llenguatge universal que contenen les seves òperes és una responsabilitat dels gestors de la nostra política cultural. Encara som a temps de fer servir l'Any Verdi per a les nostres aspiracions sobiranistes. Un Risorgimento a la catalana?