El que és personal és polític

Nascuda en algun racó poc reconegut dels feminismes varis que han anat transformant la vida d'homes i dones, una frase com aquesta, “el que és personal és polític”, s'escau de la forma més adient al moment actual. Mentre alguns conceptes han escampat la seva llum transformadora al llarg de la història i apareixen en els llibres com a referents de les grans revolucions i dels canvis definitius en la manera de concebre qui és l'ésser humà i quina és la seva dignitat fonamental, d'altres, com el que encapçala aquest article, no han pogut traspassar la invisible barrera del que anomenem feminismes. Una barrera tan subtil com persistent que exclou d'allò humà, en la seva plenitud, el que han ideat les dones i les manté adscrites a allò que es considera que pertany tan sols a elles, a la seva especificitat. Es diria que fins al moment que algun gran savi no els atorga una determinada categoria “científica” aquestes valuoses contribucions no aconsegueixen adquirir suficient rellevància social i cultural per formar part del catàleg dels mots transformadors. Vet aquí un cas il·lustratiu: la famosa “intel·ligència emocional” –i aquest és tan sols un exemple recent–, que es correspon perfectament al que tantes vegades hem anomenat “intuïció” i que no ha estat reconeguda com una capacitat humana important per entendre el món, fins que alguns escriptors i psicòlegs l'han batejat amb denominacions prou emfàtiques.

Però en el moment actualla frase “el que és personal és polític” se'ns presenta com una veritat contundent, que ens permet comprendre millor el que està succeint. S'apropen dos termes, dues realitats viscudes durant segles com a ben separades entre si. Tots hem après o ho estem fent ara, des de la necessitat i la urgència, que les conseqüències de les polítiques econòmiques, socials i culturals, així com els hàbits ètics, repercuteixen en la vida diària de la ciutadania d'una forma directa, contundent i inapel·lable. Han anat desapareixent ombres ornamentals, dialèctiques imprecises i cerimònies diverses per ensenyar-nos el més senzill i elemental: que el rei va despullat, i darrere de discursos, partits, institucions, interessos, es malmet la vida personal de la ciutadania, fins i tot en els aspectes més íntims. Cada cop veiem més clar que allò polític (que està entre les persones, que ens és comú) té un pes fonamental en la nostra vida psíquica i material i és per això que la seva mala fama creix de dia en dia.

cal aprendre molt dels moviments socials i sobretot dels més silenciats, com és el cas dels feminismes. Ens ensenya a homes i dones alguns trets col·lectius que fóra bo començar a posar en pràctica. Cal, en primer lloc, donar valor a allò que ens passa. Allò que ens succeeix té sempre una vessant personal, individual i intransferible, però alhora té components derivats directament del que tenim en comú, d'allò que està entre les persones, com ens diu Hanna Arendt. I allò que ens passa ho hem de dir ben alt amb la nostra pròpia veu, amb les nostres paraules, amb el nostre llenguatge: encara que aquestes siguin diferents de les habituals o les oficials com ens ensenya Carol Gillighan. Cal que parlem amb la nostra veu, sense acomodar-nos al que ens ve dit des de fa anys. Aquesta veu s'ha d'ajuntar amb d'altres veus diverses que responguin a malestars semblants i s'expressin de diferents formes. Tan sols així les veus solitàries abandonaran la soledat, deixaran de ser estrictament carregades d'elements individuals per transformar-se en comunes i després en accions conjuntes.

Ningú ens garanteix, però, que aquesta força conjunta serà capaç de suportar la prova de la realitat, que inclou somnis passats, malifetes actuals, desmoralitzacions presents, hàbits fortament individualistes... Com seguir, doncs? No queda més remei que enfortir el teixit cívic, la paraula i l'acció comunes i alhora diverses. Aquest és el gran repte cívic. Com transformar aquest món en un món més humà, sense gaires terrabastalls? La ciutadania enrabiada, els feminismes silenciats, han de trobar noves formes de funcionar, noves maneres de respondre a veus conjuntes si volem ajuntar, com ens cal, el que és personal amb el que és polític, i afrontar els seus complexos mecanismes institucionals i també els seus despietats jocs de poder.