Que ens els tornin!

El conseller Mas-Colell, deixa anar de tant en tant una allau d'informació economicofinancera que deixa glaçat perquè no és bona per als catalans. No és mal conseller, al contrari. El que passa és que les alegries no sovintegen. La publicació del dèficit de la balança fiscal amb l'Estat, amb molt de retard –l'última dada és del 2010–, és impressionant. De les dues planes d'A.-Etxearte –redacció de Barcelona– amb la informació i les xifres dels vint-i-cinc anys, se'n parlarà perquè, previsiblement, no ens tornaran ni un ral.

En veure el que es podria fer amb aquests 16.543 milions d'euros anuals he quedat favagirat. No com els Emirats, però Déu n'hi do. I si ens retornaven els de 15 anys, sumen en total 230.506 milions d'euros. Oh! Quina bogeria! Els que ho han de decidir prefereixen apujar-se els sous, fer obres a la casa de la sierra pagant proveïdors estatals, comprar un cavall de raça per a la nena amb càrrec a Agricultura, fer bodes de categoria a càrrec del compte Atenciones a políticos extranjeros, utilitzar el vehicle governatiu per a tot ús i, els festius, fer dinars de treball amb els fills i els nens, o tenir dues filles fixes en un departament ministerial que no existeix. Si ho han fet sempre així, perquè ara canviar res? “¡Catalunya reclama devoluciones!”, els diuen. “¿Qué quieren ahora estos cabritos?”, diu un de gros. “Un porcentaje del déficit fiscal”, hi afegeixen. “¡Están locos! ¿Cómo vamos a modificar ejercicios cerrados?” “Dicen que nada se opone a la devolución.” “¡La ma... que los echó al mundo! ¡Que se jodan!” Te raó, dic jo: aquí nos jodemos todos, como siempre. Cridem “Que ens els tornin! Que ens els tornin!” És maco fer país.

A mesura que empitjorem, augmenta la informació a l'abast dels contribuents. Dit d'altra manera, sabem puntualment el que ens roben. Els anys passats d'alegria de viure no se sabia ben bé d'on venia i, en canvi, ara sabrem ben bé per què patim. Veient el delicat futur, he fet una estimació de vida i situació financera. Si vull viure bé, millor dit, molt bé, celebrar-ho tot, dinar a fora sovint –una vegada a Can Roca–, fer regalets de sobre de padrino i conservar bona part del patrimoni, encara puc viure deu anys. És ben clar que viure massa és un problema. He recordat la “mesura justa” de Fages de Climent. Recomano aquests càlculs no pas als adinerats i potentats, sinó als catalans benestants.

Pel que fa a les xifres publicades, he fet càlculs. Partint la del 2010, 16.543 milions d'euros, per la d'habitants de Catalunya i multiplicant-ho per dos –la meva esposa i jo– dóna la quantitat de 4.411.460 euros. Llamp del cel! És moltes vegades superior al projecte de vitalitat de 10 anys que he calculat. Es podria sopar una vegada a la setmana a Can Roca. Llavors inicio una guerra a què es poden afegir els que pensin com jo, amb el crit: “Que ens els tornin!, Que ens els tornin!” No aconseguirem res, però és maco!