La Juanita

Una de les etapes de la meva vida política que recordo amb més goig, per l'ambient que la va envoltar, és la de membre de la Diputació de Girona. Sóc d'un tarannà que m'agrada poder fer feina, i en aquells moments, a l'oposició municipal de Lloret era merament decoratiu, per la qual cosa em vaig dedicar diàriament a la institució gironina. Entre diputats, en línies generals, hi havia bona entesa, i amb els funcionaris la relació era excel·lent. La Diputació –que potser no sortia al diari com ara– no estava excessivament polititzada, i dirigents i treballadors, tot i respectar mútuament la diferència de la feina de cadascun, fèiem pinya i ens ajudàvem. No solament es feia una festassa el dia de la patrona, santa Rita, sinó que en alguna altra ocasió, i de forma conjunta i espontània, vam arribar a organitzar algun sopar precedit d'algun partit de futbol sala i seguit de ball i tot. Això formava part de les relacions internes –que no perjudicaven ningú– i enfortia els vincles i la bona predisposició de tothom. Pel que em diuen, sospito que ara això és força impensable. I és que els mateixos empleats se senten diferents. Si hi ha tants càrrecs de confiança, sembla que vulgui dir que els funcionaris de sempre no la mereixen, la confiança. I això no és cert. Però no entraré en la qüestió. El clima, doncs, era magnífic i ens coneixíem la gent de tots els àmbits, incloses les senyores de la neteja, que no eren mai deixades a part. Entre aquella gent recordada hi havia la telefonista, la Joana Serrallonga Vidal, que ara s'ha jubilat després de superar els cinquanta anys al costat del telèfon. Va entrar a la casa el primer de gener de 1963, quan tenia 14 anys. Tota una vida que justifica el merescut repòs d'ara, a la seva casa de Vilablareix, tenint cura dels seus néts, una parelleta d'infants de poca edat. El telèfon queda oblidat. “No tinc ni mòbil”, diu ella, somrient. Durant una pila de temps la seva veu ha estat la porta d'entrada de la Diputació. Ara ja tot és més sofisticat i quan truques a la institució ja et surt una veu gravada que et pregunta què vols i només si tens dubtes i restes a l'espera s'hi posa finalment l'operadora. Si no, la telefonista ja queda en l'anonimat. Amb aquestes ratlles, vull retre homenatge a la Juanita, tal com se la coneix per la casa, i, indirectament, a tots aquells funcionaris que, des de la meva època, s'han jubilat i no me n'he assabentat, i als que es jubilaran encara i als que resten servint fidelment la institució, amb discreció i eficàcia.