La política i la por  

Controlar la velocitat del canvi ha esdevingut un dels reptes més notables del nostre temps. També és una tasca gegantina cercar les causes que expliquin el desconcert i les pors que ens esvaloten a tots. Tenim por i estem desconcertats. No sabem què passarà amb  l'euro, amb les relacions d'Alemanya amb la resta d'estats i pobles europeus, com serà l'Europa que sortirà després d'aquesta crisi que pot durar un cert temps.

D'ençà de l'onze de setembre del 2001 s'han fet i s'han perdut dues guerres que estaven pensades per combatre el terrorisme d'origen islàmic. L'Iraq està pitjor que abans de la intervenció, amb un reguitzell de morts setmanals i una divisió tribal i religiosa que fa el país ingovernable. El cas de l'Afganistan és igualment frustrant si tenim present que el control governamental del país, encara protegit pels Estats Units, no arriba més enllà dels suburbis de Kabul. En els últims dos mesos s'han perpetrat tres atemptats que la policia ens diu que tenen origen islàmic. El primer fou a la meta de la marató de Boston; el segon, en un barri de Londres, i el tercer, a París. Les víctimes no arriben ni a la mitja dotzena. Però la lògica reacció  dels EUA, la Gran Bretanya i França ho veuen  com una amenaça seriosa perquè la seva procedència prové del radicalisme islàmic que té tantes branques arreu del món.

La guerra contra el terror decretada pel president George W. Bush i les seves teories sobre la guerra preventiva han estat un fracàs estrepitós, després de despeses militars descomunals i de desenes de milers de morts en actes de guerra. Pel camí s'ha dilapidat la suposada superioritat moral d'Occident en escenes tan tenebroses com les de la presó d'Abu Graib, a Bagdad, i l'opacitat procedimental i jurídica de Guantánamo. Ja sabem que en cap guerra hi ha mans innocents i que la primera víctima d'un conflicte és la veritat. El fet és que la força no ha estat suficient per combatre eficaçment el terrorisme que colpejà els Estats Units, Londres, Madrid i altres indrets del món, també allí on hi ha majoria musulmana. No més de deu persones detingudes estan en els casos del terrorisme més canibalesc com el que hem vist amb ganivets sagnants al barri de Woolwich de Londres o el que aquest cap de setmana s'ha perpetrat en un barri de París.

Milers de policies britànics i francesos estan mobilitzats per defensar l'ordre als carrers dels seus països respectius però sense saber gaire qui tenen davant i com han d'actuar per tal de fer front a un perill que és evident però que no està localitzat enlloc.

Els conflictes o les guerres del futur no es lliuraran als camps de batalla, no hi haurà trinxeres, ni artilleria pesant. En tot cas, uns quants drones, artefactes anònims, malèvols i destructius, s'encarregaran de fer la feina bruta dirigida des de sales plenes d'ordinadors i de personal desconegut que no té cap responsabilitat davant ningú i que executarà les ordres provinents de despatxos de polítics que no han de donar explicacions  a ningú.

Les guerres passaran per la informació, per la propaganda, pels ordinadors, per les xarxes socials, o per qualsevol nou estri que mantingui entretinguda la població pensant que està ben informada quan, ben al contrari, estarà badant creient-se que ho sap tot quan en realitat només sabrà el que estigui degudament filtrat per les autoritats polítiques i militars pertinents.

Què en sabem, del ciutadà marroquí que ha estat sobtadament deportat al seu país amb l'explicació oficial que era un perill per a la seguretat nacional i que tenia llaços amb cèl·lules d'ensinistrament de terroristes a Barcelona i altres llocs d'Europa? No en sabem res, tot i que des de Catalunya s'ha acusat al govern de Madrid d'haver-lo expatriat perquè simpatitzava amb la causa sobiranista catalana. Ha sortit dos o tres dies a les notícies però no n'hem sabut res més.

En nom de la seguretat es prenen decisions que minven seriosament la llibertat de la gent. Una de les coses que fan millor els governs, els autoritaris però també els democràtics, és administrar bé les pors dels ciutadans. La por, la crisi, la manca de seguretat  poden arribar a justificar moltes accions polítiques que van en contra dels drets bàsics de la gent del carrer. La BBC es va disculpar la setmana passada en dir que els que tallaren el cap a un soldat britànic eren musulmans. En aquest sentit és significatiu que els representants de les religions més importants del Regne Unit, també la musulmana, s'apleguessin prop del lloc del degollament per donar un senyal d'unitat i de civilitat davant de la tragèdia que va ser vista per tot el món perquè els autors d'aquella barbàrie es deixaren filmar mostrant del que eren capaços.

Europa sap quin és el perill de posar en el mateix cove minories senceres perquè hi ha una o algunes persones d'aquestes comunitats que han comès delictes horrorosos en un moment concret o en una ciutat determinada. No vull fer una defensa del multiculturalisme que no ha funcionat a la Gran Bretanya, però tampoc puc fer una lloança de la integració que no s'ha produït d'una manera plena a França, Alemanya o Catalunya. El que pensàvem que era el model més idoni, quasi perfecte, s'ha esbotzat amb violències inesperades i molt continuades en un suburbi d'immigrants d'Estocolm i d'altres ciutats sueques. La causa més immediata o més raonable seria la falta d'adaptació d'una immigració que s'ha resistit a integrar-se plenament. Potser sí. Però no es pot perdre el referent social que s'ha aguditzat en temps de crisi i que ha fet desaparèixer el matalàs de cohesió social que era la garantia de la pau política i la convivència.

La crisi que viu el món occidental té molt a veure amb la progressiva desaparició de l'equitat, la justícia social, l'empobriment de molts i l'enriquiment de molt pocs. Tornem a societats semblants a les industrials del segle XIX on els obrers i els amos convivien però tenint sempre molt present la diferència abismal que existia entre propietaris i jornalers. No estem avui davant d'un fenomen semblant entre la precarietat laboral i els que estan instal·lats en el mileurisme permanent en contraposició amb les grans fortunes que es fan sovint amb el sou baix dels que no tenen més remei que treballar sigui quina sigui la remuneració per la seva feina? Tinc la intuïció que les coses aniran de mal en pitjor durant un temps però que arribarà un moment en què la societat protagonitzarà uns canvis que jo no sabria endevinar però que passaran per la creació d'un nou ordre que tingui molt més en compte les persones i s'oblidi de l'hegemonia de les finances, dels diners, del poder econòmic i de la cobdícia d'uns quants que han contribuït a malmetre els avenços que s'havien obtingut en el darrer mig segle.

Vindran temps millors. Però caldrà canviar paradigmes, propiciar l'esforç, la responsabilitat i el sentit del deure i la compassió vers els altres. Com més s'eixamplin les diferències entre els molts que tenen poc i els pocs que tenen molt ens atansarem a un conflicte de conseqüències imprevistes.