Relleu generacional per al combat

El president Pujol va ser ahir a la UdG per participar com a conferenciant en la cloenda del programa de formació per a persones més grans de cinquanta anys, programa que ara ha fet vuit anys. Una setantena de persones van assistir a l'acte, a la sala de graus de la Facultat de Lletres, al campus del Barri Vell. Després de les introduccions de la rectora, Anna M. Geli, i del delegat de la rectora per a la formació de la gent gran a la UdG, Josep Torrellas, el president va fer el seu parlament, que es va allargar pràcticament una hora i mitja. El títol de la conferència era Tres generacions: la nostra, la següent i la que comença. Després de recordar els anys que va viure a Girona, al carrer del Portal Nou, molt proper a la Facultat de Lletres, Pujol va iniciar el tema de la conferència amb les seves habituals digressions, salts enrere i endavant en el fil de les seves explicacions i de tant en tant alguna aturada per reflexionar en veu alta sobre qualsevol altre tema que venia –més o menys– al cas. La conferència va ser llarga, ja ho hem dit, però el president Pujol quan parla es fa escoltar, i sobretot si fa un repàs de la història recent del nostre país, de la qual va ser i d'alguna manera és –encara que ell digui que “ja no toca”– protagonista destacat.

Els relleus generacionals, la necessitat que els joves reemplacin els que s'han fet grans en el “combat”, va ser l'eix de la xerrada. Pujol va fer menció primer de la seva generació –nascut el 1930–, que “va fer el relleu als que havien perdut la guerra”. Va fer servir un símil militar per explicar el cas: “Quan Churchill va saber que l'exèrcit francès no tenia exèrcit reserva per substituir el del front durant la invasió alemanya, va saber que la guerra [de França] s'havia perdut. El mateix ens va passar a nosaltres, als que a la segona meitat de la dècada dels anys cinquanta del segle passat teníem vint o trenta anys: havíem d'agafar el relleu en el combat dels que van perdre la guerra i que ja no podien continuar lluitant.” El president va posar d'exemples personatges com ara Espriu, Vicens Vives, Raimon, Candel o fenòmens com ara la Nova Cançó, el Concili Vaticà II, Serra d'Or o la publicació dels poemes de Carner, per explicar que als anys seixanta “alguna cosa” va canviar: nova gent, gent jove i amb molta empenta i confiança. Aquesta generació, segons Pujol, “ha tingut un paper molt important des dels anys 1955-1960 fins cap al 2000. Ara ja no [...], ens hem esgotat”. D'aquesta generació, però, el president va dir que no havia perdut la batalla, perquè “hi ha hagut més coses positives que derrotes”. Va ser aquí on el president va reivindicar que una nova generació prengui el relleu. Va situar-la als marges d'edat entre els que tenen vint anys i els que en tenen cinquanta-cinc, per dir-los que “han de lluitar [...] perquè el país està tocat”. Va dir que creu que existeix aquesta generació –citant des del president Mas fins a quatre estudiants amb cognoms castellans “però més catalanistes que jo” que el van entrevistar fa un any–. El paper que pertoca a la generació que ara es retira, va dir, “és donar-los suport i fer-los de mestres”.

El president, conscient que s'havia allargat més del compte, va cloure la conferència dient-los: “Ara m'aplaudiu i ja s'ha acabat.”

Dins l'esdeveniment, es van donar vint-i-quatre diplomes i reconeixements a persones participants en el programa de formació per a més grans de cinquanta anys. Van ser per la continuïtat en el programa durant cinc anys, i també als que havien participat en la formació en català.

Aquest curs han participat en el programa 120 alumnes. La presidenta del Consell Social de la UdG, Rosa Núria Aleixandre, va agrair als participants al curs la seva implicació amb la Universitat i la societat. La rectora Geli va dir-los que són un exemple que la UdG “ha anat arrelant en la ciutat”.