opinió
El moment d'anar per feina
Viure en l'esperança ja és una victòria
“Vostès, els que escriuen als diaris, deuen ser tots molt joves”, em diu un lector enfadat. I ho diu sense ironia, pel que veig, tot i que els al·ludits al seu escrit devem passar de llarg dels 75 anys. Sembla que es refereix a l'edat mental que dedueix de les nostres posicions i dels nostres criteris.
“Posem per cas –recorda– Joan Ribas. Criticava els que no volen reconèixer el títol de príncep de Girona de Felip de Borbó i creu que «atiar la confrontació no sol ser una bona praxi [...] i menys en l'agonia de la situació econòmica actual». És a dir, pensa que no és el moment. Ja vindrà l'hora, ve a dir.
“Un altre cas, el de David Marca. Va escriure: «Ha arribat el moment d'un canvi de tàctica, iniciant un parèntesi en els temes citats (dret a decidir, independència) aparcant-los esperant l'inici de la recuperació econòmica». Ben clar, cal tenir paciència, ja arribarà el moment. El mateix Marca, uns dies més tard, insisteix en la idea. Pregunta: «De què ens serviran un estat, sobirania, independència i l'orgull d'haver-ho aconseguit si hem d'aclamar els conductors de la proesa entre badall i badall?»
“I encara Jaume Oliveres deia ben convençut a l'article Un procés visionari: «deixar les utopies per més endavant, quan hàgim assolit una primera definició de què volem ser quan siguem grans».
“N'hi podria dir moltes més, però conformi's amb aquestes que m'he pres la molèstia de copiar-li. I doni les gràcies a la sort que no en tinc cap de seva, que la podria ben trobar.” També és dels que tenen tot el temps del món quan es tracta de resoldre d'una vegada per totes els problemes polítics de Catalunya. Probablement té raó, aquest home. Ho deu haver constatat, malgrat que jo no n'era pas conscient. Hauré de fixar-m'hi més d'ara endavant, perquè, que quedi clar, m'agradaria no anar a criar malves definitives sense conèixer el resultat de tants anys de lluita, de tantes esperances de llibertat, de tantes il·lusions col·lectives. Els que vam néixer o créixer en ple i dur franquisme estem probablement sorpresos del miracle aconseguit de poder tenir esperança. I viure en aquesta esperança ens és ja una victòria que assaborim cada dia i cada hora. Potser per això podem esperar una mica més l'acompliment definitiu, amb alguna por que la pressa no ens espatlli un camí que veiem segur.
Li dic tot això a l'amic lector. I quan li ho dic m'adono que deu tenir una edat molt similar a la nostra. Ell també és molt jove. Li ho faig observar. I ell respon: “Exacte. Per això us pregunto a vosaltres i m'ho pregunto a mi mateix cada matí: a l'edat que tenim tots plegats, què cordons volem esperar?”
Certament, arriba un moment a la vida que ja només queda anar per feina.
