la columna
Polític ric, polític pobre
Repetir-ho no augmentarà la meva popularitat però, com que ho crec, ho escric. Els polítics han d'estar ben pagats. El salari ha de correspondre a la responsabilitat que desenvolupen i, en la mesura del possible, d'acord amb el mercat. Per això, mai m'ha fet el pes aquesta hipocresia de les retallades salarials de cara a la galeria i amb l'objectiu de quedar bé davant del personal. I ho dic després de saber que, en alguns casos, una cosa és el salari oficial i una altra, el real. La descoberta dels sobres que es repartien sota taula, els complements injustificats i els viàtics secrets no ajuden gens a canviar la imatge de la política, on pot semblar que tothom que s'hi acosta en surt amb les butxaques plenes. Però un cop més l'anècdota amaga la veritat. Perquè els corruptes i bandarres són una minoria i, en canvi, hi ha molts càrrecs electes que treballen de sol a sol amb vocació i responsabilitat. Per això és especialment incomprensible que la majoria que viuen la política com el noble exercici del servei públic permetin que la tinta de la sospita els taqui amb tanta facilitat. Com s'entén, si no, que el bar del Congrés subvencioni els gintònics, els whiskys i la resta de begudes espirituoses de ses senyories i no hi hagi una autocrítica massiva? Per què els parlamentaris catalans gaudien de Teletacs i de bitllets de tren gratuïts, si cobren un complement per desplaçar-se des del lloc de residència fins al Parlament? O, on s'ha vist que un diputat o senador tingui el privilegi de cobrar el cent per cent de la pensió de jubilació amb només set anys de cotització, si la resta de ciutadans en necessitem quinze per percebre el cinquanta per cent de la base reguladora i trenta-set per tenir dret al cent per cent quan entri en vigor la reforma ja aprovada? Per alguns poden semblar detalls; per d'altres, la xocolata del lloro o collonades. Però, fins que no s'entengui que per reconstruir la imatge dels polítics, tan important com l'estalvi és l'exemple, no ens en sortirem.