Per què fracassa un país
Aquest títol no és meu; és d'un llibre de dos autors nord-americans, Daron Acemoglu, de l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), i James A. Robinson, de la Universitat de Harvard, que fa poc que em va recomanar un amic i que he llegit amb urgència i en diagonal (608 pàgines), arrel de les desafortunades declaracions del president espanyol durant les jornades del Cercle d'Economia a Sitges, sobre la mida de les nacions. El títol complet és: Per què fracassen els països? Els orígens del poder, la prosperitat i la pobresa i està publicat per Ediciones Deusto. Es tracta d'un llibre molt documentat que, seguint el raonament d'Adam Smith a La riquesa de les nacions, intenta explicar amb nombrosos exemples, que acaben essent una interessant ajuda per interpretar la història econòmica mundial, perquè alguns països aconsegueixen créixer i desenvolupar-se i i d'altres queden ancorats en la pobresa.
Abans de continuar vull deixar clar que en cap cas s'esmenta la mida com un factor d'èxit o de fracàs, i analitzant els exemples podem arribar fàcilment a la conclusió que hi ha països petits i països grans pobres, i països petits i països grans rics. La mida, doncs, no importa, el que importa són els nivells de corrupció, la manca de llibertats i la qualitat de l'educació. Pels autors, el veritable secret rau en la qualitat de les institucions. La prosperitat, diuen, no té res a veure amb el clima, la genètica, la geografia o la mida. Els països no assoleixen nivells acceptables de prosperitat fins que no disposen d'institucions de govern que desenvolupin polítiques encertades al servei dels ciutadans, i no només de les elits i que assegurin la qualitat de vida, la seguretat i el benestar de la seva gent. Això és el que explica perquè països similars són tan diferents en el seu desenvolupament econòmic i polític.
Si el problema és decidir si s'ha de ser gran o petit per poder comptar a Europa, el president Rajoy, a banda de saber que el tema plantejat d'aquesta manera és una bajanada, també hauria de saber que Europa està formada, majoritàriament, per països petits, fins i tot molt més petits que Catalunya... Robinson i Acemoglu demostren que un estat ineficaç i corrupte i una societat que perd el seu talent i que és incapaç d'atraure'n de fora va directe al fracàs. En el llibre queda molt clara la diferència entre els Estats Units i Espanya. Els EUA es van fer pròspers perquè els ciutadans varen enderrocar les elits colonials que controlaven el poder i van crear una societat en què els drets polítics estaven repartits, almenys en el discurs, però també en la realitat, tot i que amb greus contradiccions. Penso en els nadius americans i en els esclaus, que varen quedar exclosos del somni de llibertat i del dret a la felicitat. Què va fer Espanya amb les seves colònies? Les va espoliar fins a empobrir-les a uns nivells lamentables. No va crear riquesa, simplement va prendre la riquesa a la colònia per malgastar-la a la metròpoli, i quan la colònia saquejada ja no podia donar més de si, l'abandonava a la seva sort amb una relativa facilitat i rapidesa. Com exemple dels resultats d'aquesta política divergent, els autors citen Nogales (Arizona) i Nogales (Sonora, Mèxic), una al costat de l'altra a cada banda de la frontera. Són la mateixa gent, la mateixa geografia, el mateix clima, la mateixa cultura. Una rica i l'altra, pobra.
Quants exemples més necessitem per decidir el nostre camí? Som afortunats perquè ens ha tocat viure un temps difícil i convuls, però que ens podria permetre el privilegi de viure un nou començament, de construir un nou país, i aquest és un somni que no podem deixar que s'esvaeixi.
