Joves a la cuneta

És una bomba de rellotgeria. Encara no ha explotat, però cada cop falta menys perquè ens hàgim de protegir de la metralla. Tenim una generació sencera (aviat seran dues) vivint a la intempèrie del sistema. Aquest és el principal perill per a l'estabilitat del, fins fa poc, confortable estat del benestar que havíem construït a Europa. Des de fa 15 anys, els joves del nostre país viuen –molt majoritàriament– fora dels paràmetres de treball, habitatge i assistència social de la resta de la població. Si en alguna cosa hem avançat des dels anys de la transició ha estat en ajudes als nostres avis (en forma de pensions, jubilacions anticipades i millores en la sanitat). També en la defensa aferrissada dels treballadors que ja estaven instal·lats (els sindicats hauran de fer un dia un mea culpa per haver posat els treballadors per davant de les necessitats dels aturats). Hem consolidat el que, en paràmetres de l'OCDE, és un “sistema de benestar dual”: els que són dins estan coberts (tots els beneficis del sistema estan lligats a tenir feina o a haver cotitzat) i els que estan fora no tenen on agafar-se (a diferència de França, Alemanya o el Regne Unit, a Espanya no hi ha hagut mai ajudes serioses a la natalitat, a l'habitatge social, a la dependència...). Els joves –abans de la crisi– no podien accedir a l'emancipació de les llars familiars perquè els preus dels lloguers i dels habitatges de compra eren excessius per a uns contractes molt poc estables i unes retribucions pobres. Algú se'n recorda de quan parlàvem, amb indignació, dels “mileuristes”?

Tot això era abans de l'inici de la crisi financera de 2008 i l'explosió de la bombolla immobiliària. Llavors, l'atur juvenil ja arribava a quotes preocupants. Però hi havia la xarxa de protecció familiar, tan important als països del sud d'Europa. Ara, quan l'atur global passa del 26% i el juvenil s'enfila més enllà del 50%, el més fàcil és donar les culpes de la situació a “la crisi”. Però ens enganyem: si no canviem d'arrel les prioritats, la situació desesperada dels joves no es resoldrà com es cura una grip. I, a més, la falta de competitivitat de la resta de treballadors farà que el sistema s'esllangueixi i, cada cop, sigui econòmicament menys sostenible. François Hollande va prometre la creació de 100.000 llocs de treball públics anuals per a joves. No ho plantejo com un mèrit d'Hollande, no us penseu. De fet, un col·laborador del president francès ha confessat que la promesa d'Hollande era, sobretot, electoralista: “És cert que els joves són els votants menys poc fiables en unes eleccions, però com que els joves estan preocupats per l'atur, prometre'ls feina a ells és guanyar-se els vots dels seus pares i dels seus avis.” Així de clar explicava un assessor d'Hollande la mesura estrella de la campanya que el va convertir en president ara fa un any.

Durant les properes setmanes sentirem molt a parlar de l'anomenat New Deal d'Europa per lluitar contra l'atur juvenil. Els detalls d'aquest pla ja els comentarem un altre dia: l'important és constatar que, almenys, els líders europeus ja s'han adonat que després d'haver punxat les bombolles immobiliària i financera, el més important ara és, precisament, evitar una explosió social molt més perillosa. És la més gran injustícia. És la més dolorosa de les frustracions. Són els joves que, havent complert tot allò que els havien manat els seus pares, els seus mestres i les autoritats, es troben sense esperança d'una feina i, de retruc, de la seva realització professional i personal. Que ens rebaixin els sous? Que tanquin hospitals? Que apugin els impostos?... No, el més perillós és la passivitat amb la qual estem deixant els nostres joves a la cuneta.