Banquers, aturats i botiflers

L'espectacle és cada vegada més estupefaent. Els acròbates fan honor al seu lema de l'“encara més difícil” i ens deixen garratibats amb uns triples salts mortals sense xarxa. Per exemple, Rajoy ja ens havia dit que a la seva escola les taules eren individuals i, per tant, ningú no tenia companys de pupitre d'aquests que, després, són causa de tantes desgràcies. És cert que ningú no pot dir allò d'“aquest capellà no és el meu pare” ni assegurar que no ha sortit a barquejar en el iot d'algun presumpte traficant de les ries gallegues o que Alfonso Guerra pot presentar llibres sense recordar el despatx de gestions i diligències de miemmano a l'edifici del govern a Sevilla o els viatges a Itàlia a visitar la companya sentimental tot coincidint amb els temes de la Pianelli & Traversa o l'afer de l'operació de venda de Antibiòtics SA (Abelló i Conde) a la Montedison. Però l'episodi d'aquesta setmana amb el segon ingrés a la presó de Miguel Blesa, el més íntim amic i “compañero del alma, compañero” de José María Aznar, demostra que la realitat sempre supera la ficció i que hi ha operacions com les de Díaz Ferran, els crèdits de Caja Madrid i La Caixa a Martinsa – Fadesa i els 900 milions d'euros de crèdits als directius que ja no es poden resoldre ni amb un indult com el que Alfredo Sáenz va rebre del govern de Zapatero (PSOE). Realment, aquest final és el fermall d'or del total i l'insuperable desprestigi de l'aznarisme sector negocis.

Per si NO FOS PROU, hem assistit també a una escenificació per manipular les xifres de l'atur i llançar un nou missatge de llumeta al final del túnel, de visibles indicis de reactivació a la cantonada, de dir que ja hem tocat fons i que ja hem passat el pitjor moment, cosa que demostra que tots els sacrificis, retallades i mesures impopulars contra la classe treballadora eren necessàries i ara ja comencen a donar els resultats que permetran crear llocs de treball. Mentida podrida! S'ha complert una vegada més aquell axioma que hi ha mentides petites, mentides grans i estadístiques. I una d'elemental és no ajustar l'estacionalitat de les dades, perquè, si comparem el mes de maig (quan comença la contractació de cara a la temporada alta del turisme) amb el mateix mes de l'any passat, comprovarem que la creació neta de llocs de treball va ser de 265 places. I prou. I gràcies! Ara bé, si el govern central ens vol explicar sopars de duro, caldrà recordar-li que qualsevol creixement de menys del 2,5% no genera ocupació i que, si en un futur proper tornem a superar la recessió, el creixement serà anèmic i imperceptible als efectes d'impacte en el mercat de treball. A part que potser convindria recordar les xifres de repatriació d'immigrants i de forta emigració dels nostres joves amb més talent. Vagin a dir-los que s'albira a l'horitzó una taxa més baixa de destrucció de llocs de treball. Em sembla que els faria la mateixa gràcia que sentir la ministra Mato (quin nom per a la titular de Sanitat, oi?) dient que, de vegades, les epidèmies s'acaben per falta de personal. És clar que els rumors d'unes estadístiques més favorables van servir perquè, als mercats europeus de valors, el Santander pugés un 1,5%.

El que és curiós i potser indicatiu que hi ha molts nervis és que cada protagonista en els rengles del PP sembla que vagi descaradament a la seva. Per exemple, María Dolores de Cospedal s'ha negat a defensar la ministra Mato tot dient que les carteres les adjudica Rajoy i que els titulars han de respectar els procediments judicials. En canvi, em diuen que se li ha encomanat aquesta febre que ens ha envaït per viatjar amb subvencions per promoure la Marca España “whatever that may be”. Es veu que la presidenta manxega va anar a fer el roadshow de presentació del país com a plaça financera. És cert que aquest plantejament és millor que els dels nostres banquers i caixers que predicaven les excel·lències mentre la premsa internacional advertia dels nous ajuts que les entitats financeres d'aquí tornen a necessitar a costa dels contribuents modestos. O millor, sobretot, que la festa flamenca i gastronòmica que el ministre Margallo va muntar a Brussel·les exhibint l'Espanya de pandereta. Però, si és veritat el que em comenten, no sé si era convenient que la presentació l'hagués organitzat un banc estranger per al qual treballa el marit de la senyora De Cospedal.

Aquesta és, doncs, la situació d'un país, el nostre, on els pijos que van al tennis fan tallar el carrer un dia de cada dotze per aparcar-hi gratis els cotxes i molestar els ciutadans de la zona tallant-los els carrers d'accés a casa seva. Tot per anar a dinar al Village (segurament un restaurant sense llicència ni controls d'higiene i sanitat) i, després, a xiular el president de la Generalitat sense que ni el diari vinculat al trofeu ni el Banc Sabadell (patrocinador) demanin públicament excuses. Passa, però, que, en acabat, els pijos en territori més propi (Liceu) també esbronquen els prínceps que fan seure a la seva dreta una funcionària que se salta el protocol. Tenim, però, molta “quinta columna”. Què hi fan un empresari de comunicació i un caixer reunint-se amb Rajoy per resoldre el “problema català”? Com és que el president de Coca - Cola Espanya posa el crit al cel contra la Generalitat perquè ha pensat a aplicar un impost sobre begudes ensucrades? Que no ho sap, que als EUA han decidit frenar la malaltia d'obesitat i el cost sanitari que causen les begudes de sucre? El 2008 al món es van comptabilitzar 500 milions d'obesos, el doble que el 1980, i l'estimació per al 2030 és d'un cost de 500.000 milions de dòlars per lluitar contra la diabetis tipus 2. Doncs que s'ho faci mirar el senyor Marcos de Quinto perquè a França i Dinamarca ja han començat a regular el tema. Finalment tenim un Fomento del Trabajo Nacional o patronal que es queixa dels impostos de la Generalitat, però no dels del govern central, que són els grossos, els que no tornen i els mortals de necessitat. A més a més, qui li ha donat permís al senyor Gay per reunir-se amb el ministre Montoro i dir que, en la qüestió del dèficit, la Generalitat ja en tindria prou amb l'1,9 dels punts que la UE ha concedit al govern central? En nom de què i en nom de qui parla aquest personatge? Què saben de finances públiques a l'Hostal de la Granota? A Regulares, on vaig fer la mili, d'això en deien un “moro amigo”.