L'espasa i la paret

Que no em parlin de retallades!, em diu clavant-me la mirada amb tanta intensitat que diries que, en les seves pupil·les, el meu rostre s'ha convertit en el de Mas o Mas-Colell o potser Rajoy o Montoro. Si, per evitar els drames i les mobilitzacions consegüents a Bàscara, podem pagar tres milions d'euros a Acesa i compensar amb aquest gest els descomptes als camions que han de passar per l'AP-7, que no m'invoquin més els pressupostos, ni el dèficit, ni el deute, ni la troica, ni la prima de risc! Si, a una empresa amb suculents beneficis gràcies a peatges medievals i a l'explotació d'infraestructures amortitzadíssimes, se l'ha de blindar i protegir per evitar-li quatre discretíssims assentaments negatius, que no ens vinguin amb allò dels sacrificis generals! En períodes d'estretors i de penúries és difícil demanar calma.

Els pellatges de tota mena esdevenen molt més susceptibles i s'incrementen les tensions relacionades amb les mirades de reüll i els greuges comparatius, i a aquest amic de tarannà generalment conciliador, però avesat als combats amb l'administració en defensa de pressupostos relacionats amb la cooperació i les polítiques públiques, quan contempla les misèries actuals i observa la munificència dels governs d'aquí i d'allà amb les grans empreses, se li ericen tots el porus revolucionaris. I encarrila el discurs inflamat cap a Acesa i Florentino Pérez, Abertis i Salvador Alemany, i la presidència del consell d'assessors econòmics del govern català, i La Caixa i els 7.800 milions de beneficis nets durant els cinc anys de crisi que sempre esmenta en David Fernàndez de la CUP. I una cosa porta a l'altra, i en les evocacions també compareixen l'Arcadi Oliveras i la seva denúncia dels 35 milions d'euros concedits al Circuit de Catalunya per poder seguir projectant el brogit de les ximpleries humanes al silenci del cosmos. Et diran que això és demagògia, li dic amb poc convenciment, i ell em replica: comptabilitat! Això és comptabilitat! Quantes partides de sanitat, educació o benestar social es poden resoldre amb aquests recursos? Quantes urgències es poden atendre? Quanta desesperació es pot apaivagar? Potser no gaires, però algunes sí, i, a més, tothom entén l'abast simbòlic d'aquestes decisions, el contingut d'aquesta provocativa acció artística que el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila; la ministra de Foment, Ana Pastor, i el representant d'Acesa acaben de representar. Els dos primer paguen a mitges amb recursos públics que vénen del mateix indret i el tercer els converteix en recursos privats. Un esplèndid happening, dels que arriben a l'estómac. I un nou argument per als que situen el veritable poder més a prop dels consells d'administració que de les urnes. Però també, de nou, la força de la determinació, del convenciment, de la pressió popular que Bàscara exemplifica, capaç, quan s'ho proposa, de situar els governs entre l'espasa de l'opinió publica i
les parets dels grans poders econòmics.