Moralitat, pública?
Avui comencen les proves d'accés a la Universitat per a desenes de milers de joves catalans. Depenent de les seves preferències, poden ser avaluats també de filosofia. Segons en Wert, i els seus adlàters, caldria aniquilar aquesta àrea de coneixement: jo, sincerament, me n'avergonyeixo de tenir governants com ell, amb tan poca volada intel·lectual i humana. Entre els textos de la selectivitat n'hi ha de John S. Mill (1806-73), autor On liberty, llibret breu però influent, on s'oposa a qualsevol intervenció de la comunitat en la nostra conducta si “no afecta l'interès de cap altra persona o (...) dels qui no volen ser afectats”, suposat que siguin adults i amb enteniment. Mill proposa un nítid liberalisme polític combinat amb el un utilitarisme social: “l'individu hauria de tenir una perfecta llibertat, social i legal, per fer l'acció i atenir-se a les conseqüències”. Entre les noves generacions venç l'individualisme, com si la felicitat tingués ben poc a veure amb la comunitat, amb els altres.
Semblem convençuts que ningú ha de decidir què ens convé: seria una mena d'ultratge moral. Ja ho va batejar Mill amb una paraula insuportable: “paternalisme”. La meva llibertat s'hauria de veure limitada només en el cas que jo pugui fer mal a algú, per un “dany” contra la vida o les llibertats civils del altres. Si no, encara que sigui palesament dolent per a mi, “deixin-me en pau!”. És cert que, tradicionalment, la societat i les autoritats actuaven coercitivament per aturar comportaments xocants amb la moral o per afavorir el bé propi o dels altres: això, per a Mill, són ingerències inadmissibles contra la intocable llibertat legal.
Ningú s'oposa a prohibir la pornografia en horari infantil o que es fumi en certs espais però qui s'atreveix amb els meus plans privats de consumir cocaïna o no cordar-me el cinturó de seguretat? Podem imposar algun valor? Penso que sí, ja que les conductes públiques impedeixen o afavoreixen la realització dels projectes de vida. El bon exemple edifica i, penso jo, Mill ho sabia en el seu interior: per aquest motiu donava tanta importància a l'educació en bons sentiments i en l'altruisme.
Gairebé cap alumne critica aquest aparent dogma: “la meva llibertat acaba on comença la dels altres”. Eslògan ben escrit i acceptat acríticament, traducció popular de les aportacions eticopolítiques de Mill. Ara bé, ¿existeix una moralitat només privada? ¿Cal vetllar en l'àmbit públic únicament pels nens i els psicològicament assimilats? Doncs clar que no!
El “no et fiquis en la meva vida”, portat a l'extrem, no és viarany per ser més feliç. Estic envoltat de coneguts que volen que “se'ls orienti”, que tenen “coachs”. La moralitat pública pot ajudar a créixer i a millorar, i no anul·la l'afany d'autonomia en l'orientació de la pròpia vida, un dels objectius del sistema educatiu. Ans al contrari, penso que cal reinventar la moralitat pública per ser més lliures.
El permissivisme no és un èxit. Les lleis no han de ser “morals”, en el sentit d'imposar una visió de la vida, però sí han de protegir el desenvolupament i la millora de les persones. Lliberals i progres, heu fracassat! El que fan els bancs amb molts ciutadans és tan immoral com emetre pornografia al canal “Super 3”, tot i que faci mal a gent de diferent estatus. També és immoral –en l'àmbit públic– voler estatalitzar tota l'activitat educativa, desnonar al pobre, escanyar l'expressió de la pròpia religiositat o ser adolescents mandrosos en l'estudi. La moralitat pública ens ajuda, a mi i a vostès. Encara que Mill no admetés els principis de “moralitat” o de “paternalisme”, potser algun valent hauria de dir que la seva concepció de la llibertat política no és d'origen diví. Hi ha accions públiques immorals i caldria valorar-les sense avergonyir-nos-en perquè corquen la possibilitat de ser millors. No els sembla?
