Duran i la vida impossible

“Estem sempre disposats a creure allò que anhelem”, va dir el polític i pensador grec Demòstenes al segle IV abans de Jesucrist, com ens recordava aquesta setmana passada el web minimalia.net. No dec ser l'únic que ha relacionat aquesta sàvia frase amb el que està passant últimament en la política catalana, sobretot a partir de l'última enquesta publicada en els mitjans catalans. Malgrat alguna sorpresa en la distribució dels vots, els partidaris de la independència tenen motius per continuar dient que hi ha una majoria social clara a favor del procés que hi ha en marxa, i els contraris tenen material per carregar contra Artur Mas i per dir que està portant la seva formació política pel mal camí. Aquests saben que, a pesar de la pujada d'ERC, l'objectiu clau per destruir és Mas, si el que es vol, que ho volen, és que el procés cap a la independència quedi interromput, per no dir cancel·lat. L'únic que queda demostrat, però, és on està situada cada formació política. I que n'hi ha de ben plantades i altres que més aviat que tard deixaran de ser com les havíem conegut fins ara. I resulta que aquestes dues són les que fins ara eren considerades les forces hegemòniques: CiU i el PSC.

En el cas dels socialistes és una tendència de fa temps. En els anys de govern es va esfumar tot el contingut ideològic que havia tingut, i a sobre, en el nou escenari de definició nacional de Catalunya, la seva desorientació ha arribat a cotes siderals. El seu líder actual, Pere Navarro, és la viva expressió d'aquesta desorientació, d'aquesta deriva cap al no-res.

El cas de CiU és més complex. Perquè en aquests moments és la viva expressió d'una altra cosa que no té res a veure amb la desorientació del PSC. És la viva expressió del que alguns en vam dir tenir l'enemic a dins en el procés sobiranista. Diguem-ne Unió, diguem-ne Duran. És un cas complex, perquè no és gratuït aventurar que la coalició s'acabarà trencant, però és molt difícil saber quan passarà. No pot ser ara, perquè els tretze diputats d'Unió evitarien que els resultats de les últimes eleccions donessin una majoria a CDC i ERC. Però, fins quan pot durar CiU ara que el paper de Duran s'ha clarificat contra la independència? No sembla que pugui ser a mig viatge, però mentrestant Duran farà la vida impossible, però també evitarà el trencament, perquè sap que Unió no té vida més enllà de CiU. El més greu és que en aquest dilema no només s'hi juga el futur CiU, sinó segurament l'èxit del procés.