La creu

Els catalans creixem amb l'ànima travessada pels dos cèlebres eixos que ens situen al món: les emotivitats nacionals i la sensibilitat social. Un i altre se'ns disputen i tiben la perspectiva des de la qual contemplem la realitat. Potser no podem dir allò que ens gelin el cor, ja que aquí les passions són més aviat aigualides, però, d'una o altra manera, sí que ens acaben conformant i determinant les angúnies. Ara vivim moments històrics en els dos aspectes. És fàcil adonar-se que el catalanisme mai havia tingut els horitzons tan oberts i que mai com ara s'havien presentat de forma tan clara i desinhibida la voluntat i les possibilitats de l'independentisme. És un moment clau, ens diuen, i en els moments d'aquesta naturalesa, considerant el futur que tenim a l'abast, es veu que no podem ser escarransits i que cal generositat i amplitud de mires i la capacitat d'arrenglerar-nos darrere líders i banderes que no són exactament les nostres. Quan esdevinguem lliures de tan feixuga càrrega i puguem contemplar la terrible celtibèria, ara tan esponerosa, amb més curiositat que aprensió, ja debatrem entre nosaltres. És fàcil d'entendre i seria, també, fàcil de subscriure si no fos que l'altre eix, el de dreta-esquerra, el de les preocupacions socials, també viu moments de gran transcendència. Estem sota els efectes de la doctrina del xoc. Aquella que aprofita les crisis per fer un món a mida dels grans poders econòmics, que intenta servir-se del desconcert i la desesperació del moment per satisfer una agenda vella i ambiciosa, que amb l'excusa de l'eficàcia procura derivar cap al terreny del negoci privat tot allò que encara es manté en l'àmbit públic, que intenta retallar drets i sous i escrúpols mediambientals, i cauteles i principis ètics i abandona o no emprèn les polítiques públiques imprescindibles perquè la nostra sigui una societat sense tantes arestes. També en aquest eix s'estan prenent decisions determinants, i també hi ha urgències i situacions límit que condueixen a molts ciutadans a l'exclusió sigui quin sigui, en el futur, l'himne del país on intentaran sobreviure. Els que abonen les retallades en les pensions sense ni tan sols donar-nos l'oportunitat d'escoltar i avaluar les teories i alternatives econòmiques existents, els que són partidaris d'estendre catifes fiscals i urbanístiques a les màfies del joc, els que neguen el pa i la sal a qualsevol moviment de defensa del territori crític amb el model de desenvolupament, els que mantenen que calen autopistes administratives per a totes les iniciatives econòmiques per més inquietants que siguin però basteixen enormes castells kafkians per accedir a qualsevol prestació de misèria, aquests saben que ara viuen un moment molt propici. Ser català no és fàcil i per ser-ho cal tenir sempre present que la creu que traginem, les aspes nacionals i socials que ens fereixen, si ens despistem, ens travessaran el cor. O una o l'altra.