El record dels indians

Fa pocs dies que, durant un llarg cap de setmana, Lloret, i de manera especial el seu passeig, que té aire antillà, es va convertir en una rèplica de l'Havana. Parades, decoració, vestimenta de la gent, música, tot evocava temps pretèrits i d'ultramar. Es tractava de la celebració de la III Fira dels Americanos. Ara que van maldades, des de fa un temps, Lloret retorna a la seva història. A la capella dels Sants Metges hi havia una exposició de fotografies d'èpoques passades, amb especial dedicació a les cases d'estil colonial. Un bon amic em comentava que, en repassar aquell material gràfic, li venien les llàgrimes als ulls. Era un Lloret ben diferent, amb algunes construccions magnífiques, d'aire eclèctic o modernista, un passeig selecte, amb casetes d'una gràcia i un gust exquisits. Tot se n'ha anat en orris. L'especulació va enderrocar tots els palauets per fer-hi hotels o edificis adotzenats. Van venir promotors, que també tenien “molta terra a l'Havana”, però ben diferent. L'Ajuntament del 1979 va salvar dos immobles clau, la casa Garriga i la casa Font. A la primera, al cap d'un temps, s'hi va instal·lar el Museu del Mar, i allò que podia ser un goig total es va convertir en una satisfacció a mitges per l'actuació de tècnics saberuts amb perilla i arracadeta, que van treure mobles, van tapar mosaics d'abans de rajol hidràulic, van suprimir la capella, van recobrir les pintures de les parets amb color fosc per afavorir la projecció d'audiovisuals, etc. Esperem que la casa Font tingui més sort. Es manté bé, de moment, perquè no hi ha diners per acabar d'adequar-la i obrir-la al públic. Tret d'aquestes dues supervivents, gairebé no queda res més. I ara ens adonem que explotar el tema dels americanos pot ser rendible. Això em fa pensar en aquella deliciosa narració del desaparegut escriptor lloretenc Esteve Fàbregas i Barri, en què un parell de terrassans que sempre havien somiat a tenir un bon burret i un carro per anar a treballar al camp, van vendre la terra i els van donar un bon grapat de bitllets. Feliços, van començar a fer projectes i, al final, gairebé alhora, tots dos van convenir que ara podrien comprar aquell burret i el carro que desitjaven. Però tot seguit, tocant de peus a terra, es van adonar que era tard: ja no tenien terra per treballar. Amb la Fira dels Americanos ha passat igual. I, per si no fos prou, el maleït escarabat que ha aparegut fa uns anys va destrossant les palmeres autèntiques del passeig acabant d'arrodonir la feina. També és mala sort!