Problema i solució

La història d'Europa és de tot menys senzilla. Si tenim present que des de la caiguda de Roma el mapa i les fronteres continentals s'han refet més d'una vegada en cada segle, podem concloure que la unitat assolida després de l'última tragèdia col·lectiva dels europeus és una anomalia que caldria preservar per damunt de tot. No vull ser simplista. Però, encara que sembli una exageració, el més important d'Europa és evitar la guerra. Foren les guerres del segle XX les que obligaren francesos i alemanys a dir prou i començaren el procés per superar les diferències i les ferides profundes dels camps de batalla perquè mai més tornéssim als conflictes entre els pobles europeus.

No comparteixo la fascinació que molts francesos tenen per Napoleó, que amb les seves ambicions de domini europeu va trinxar molts territoris, causà centenars de milers de morts i espolià museus, esglésies i tota mena d'objectes de valor. A més, amb les seves victòries a l'Europa central abans d'endinsar-se en l'aventura desgraciada de Rússia, va fer néixer a Prússia i als petits estats alemanys el complex de l'enemic hereditari, la idea que França era l'enemic etern dels pobles alemanys i que l'objectiu dels francesos durant segles havia estat impedir la unitat d'una gran nació alemanya.

La història d'Europa des de les guerres napoleòniques ha tingut les interferències d'Anglaterra, França i Rússia per tal de preparar-se per a l'eventualitat d'una unió d'Alemanya que es produí finalment el 1870 amb la victòria militar de les tropes del canceller Bismarck. Aquesta rivalitat entre enemics suposadament hereditaris provocà encara dues guerres civils europees que esdevingueren mundials i que costaren uns vuitanta milions de morts al segle XX. Allò no podia ser. I s'havia de començar la reconstrucció europea sabent que les ferides no es curarien fins després de diverses generacions.

L'última guerra mundial partí Europa en dos i Alemanya quedà dividida en dues repúbliques sota els paraigües militar, econòmic, polític i ideològic de Moscou i Washington. Rússia estenia el seu domini fins a Berlín i els Estats Units emparaven les democràcies tutelades de la resta d'Europa. Amèrica va participar en dues guerres mundials el segle passat per tal d'impedir que Alemanya conquerís tot Europa i després va dirigir quaranta anys de guerra freda per tal d'evitar la dominació russa.

El penediment per les tragèdies perpetrades pel III Reich fou tan profund entre els alemanys que renunciaren a un exèrcit que pogués intervenir a l'exterior i rebutjaren tot protagonisme polític en una Europa de la qual molt aviat foren el principal motor econòmic. He conversat dues vegades amb l'excanceller Helmut Schmidt, home lúcid i generós, i repetia que el protagonisme polític a Europa l'havia d'exercir França. La principal causa de les diferències entre els japonesos i els alemanys és que als nipons els ha faltat el sentit de la culpabilitat.

El mateix pensava Helmut Kohl quan a començament d'aquest segle deia que l'únic objectiu de l'europeisme d'Alemanya era evitar les guerres al segle XXI. Fou Kohl qui va forçar la unitat alemanya a principi dels anys noranta i, a canvi, acceptava la cessió de l'hegemonia del marc alemany i donava llum verd al naixement de l'euro.

Durant gairebé mig segle la doctrina oficial dels governs alemanys era que els Estats Units eren el seu aliat més important, però França era el seu aliat més proper. Schmidt ho resumia molt clarament: mai sense Europa, res sense França.

Els alemanys saben que els fantasmes del segle XX agiten la consciència d'un poble que, com deia Goethe, té el destí de fer-se difícils totes les coses. No oblidem tampoc que una part important de la intel·ligència acadèmica alemanya ha fet costat als governs de Berlín en les dues guerres mundials. Es pot recordar la declaració dels catedràtics universitaris alemanys tot just després d'esclatar la Gran Guerra el 1914 dient: “Ara, el nostre exèrcit lluita per la llibertat d'Alemanya i, conseqüentment, per la pau mundial i la civilització europea. Creiem que la salvació de la cultura europea depèn de la victòria que aconseguirà el militarisme alemany.”

L'espectre que Alemanya pugui tornar a imposar les seves polítiques a Europa mitjançant l'escanyament de les economies meridionals endeutades fins a les celles ha obert el debat del perill alemany. Hi ha motius per arribar a aquesta sospita.

Però, alhora, Alemanya també té la temptació de fugir del lideratge europeu, de tal manera que voldria ser econòmicament molt pròspera i políticament tan modesta com pugui. Hi ha una certa idea d'aïllament de la resta d'Europa en l'actitud de la cancellera Merkel, que té ara com a objectiu principal les eleccions de la tardor per tal de poder continuar com a cap de govern a Berlín.

La revista The Economist diu que hi ha motius polítics i econòmics per desentendre's del lideratge europeu. La paraula líder, führer en alemany, els pertorba la memòria. El perill d'Europa no és un lideratge excessiu d'Alemanya, sinó la seva resistència a exercir-lo. Com a principal creditora dels països exageradament endeutats de l'Europa meridional, Alemanya és el que més perdria en cas que la moneda única saltés per l'aire totalment o parcialment.

Una altra raó que cita el setmanari britànic és que els alemanys pensen que l'escassa organització i la cultura de treballar poc de l'Europa meridional són la causa de la crisi de l'euro. I, contra aquestes idees fixes que tenen, no s'hi pot fer res. Els europeus del sud han de ser més diligents i fiscalment més prudents.

La tercera raó del poc interès a liderar Europa és que Alemanya pensa que li pot anar millor manar des de l'ombra o sense estar en la primera línia del poder institucional de la UE. Són les teories enginyoses que sovint llança The Economist i que, tot i que estan molt ben elaborades, no són sempre encertades.

El que hauria de fer Alemanya és liderar Europa implicant la resta de governs de la zona euro i buscar sortides que alleugerin el patiment de tants milions d'europeus que no poden sortir dels deutes que s'han amuntegat en les seves economies a causa de la baixada dels ingressos. Alemanya hauria de recordar que, quan els nord-americans invertiren a Europa amb el Pla Marshall, tots els països se'n beneficiaren. Però qui més hi van guanyar foren els Estats Units.

Alemanya ha de liderar per tal de promoure ràpidament la unió bancària i la unió fiscal. Ha de lluitar per la desaparició dels paradisos fiscals arreu del món, però també a la mateixa Unió Europea, i pensar que la sortida d'aquesta crisi financera només podrà produir-se amb una quitança total o parcial dels deutes que cap país pot pagar.

L'alternativa d'una Europa fragmentada, amb fronteres econòmiques i emocionals, és massa perillosa, diria que tenebrosa, per tenir-la en compte.