L'austeritat mata

Si amb aquest títol no he pogut captar ja l'atenció del lector, certament tinc un problema. No sóc el primer que l'utilitzo ni seré el darrer. De fet, acaba de sortir fins i tot un llibre que té aquest reclam, prou de moda entre aquells que es volen situar contra la consolidació fiscal dels governs endeutats exigint que “una altra política és possible”. Es refereixen, és clar, contra les retallades, a una actuació decidida amb diner públic que rellanci l'economia a la manera keynesiana, des de la màquina del sector públic desenvolupant multiplicadors que lliguen gossos i llonganisses: invertir un euro per recuperar-ne suposadament més d'un per la via de les cotitzacions socials degudes a la major ocupació que se'n pugui generar, recaptació per impostos sobre la renda i el consum generat, etc. Contràriament al que sabem els economistes, aquests experts politòlegs haurien descobert un free lunch que malmetria la ciència lúgubre, que així és com s'identifica l'economia, amb un xoc de realitat.

Arribats a aquest punt del text, ja deuen haver descobert vostès que no comparteixo l'esca que he tirat amb l'encapçalament. En efecte, res no és gratuït i si han picat amb la lectura fins aquí –s'han cregut el títol–, ara em toca desenganxar-los amb la contradicció que porta implícit.

En la genètica catalana, l'austeritat, la sobrietat, elegida i no imposada, es considera una virtut. Contra el malbaratament. Molt millor estarien alguns si en el passat l'haguessin practicada! Contràriament, amb el mantra de gastar més diners –els diners d'altri, és clar– per millorar els nostres, fugim cap endavant per entrebancar-nos amb moltes limitacions; la més fonamental: qui és l'“altre” que això ens pot permetre! Dit d'una altra manera, obviar l'austeritat és una política que només se la poden permetre els que no tenen deutes i/o la poden sufragar emetent moneda (devaluant). Altrament, el reclam és prou fal·laç, ja que no tenim qui ens ho financi atès que no és obligatòria la subscripció internacional del deute per a qui vol gastar encara més a costa de l'estalvi d'altres. Provin, si no, de ser vostès mateixos els que facin valer allò mateix que exigeixen mostrant la seva disposició a comprar tots els bons patriòtics que facin falta per a aquell propòsit. I, en qualsevol cas, a qui proposi més i més despesa pública cal recordar que ha de mostrar les raons de l'avaluació. El test de proposar que l'acció expansiva val el que costa ens el dóna, per als serveis de lliure elecció, la disposició individual a pagar i que, per a les coses que se subministren amb criteris polítics fora del mercat i que es financen coactivament, el cost fiscal resta també benestar: tergiversa l'assignació de l'economia i disminueix la capacitat de pagament de les butxaques dels contribuents. Per això, se'n diuen impostos i no donacions.

S'identifica l'austeritat imposada amb l'exigència de la troica de no deixar diners si els governs necessitats no accepten determinades condicions de part dels donants. Els sorprèn? No ho farien vostès si fossin donants? Com a resultat, la combinació imposada és austeritat interna i demanda d'empenta externa al creixement. El fet que Europa no sigui el que ens creiem i no es mostri compromesa amb la reactivació complica l'equació. Però és el que hi ha i, malauradament, sortir d'aquest club marxant de l'euro fa avui pitjor el remei que la malaltia.

Reconegut això, i amb la vergonya també pel procés que ens ha portat a la situació en què estem, val la pena ser curosos amb els arguments per mor de salvar la bondat de l'objectiu: lluitar per sortir de la crisi miserable en què ens hem instal·lat no ha d'esborrar la memòria i la pugna necessàries perquè això no torni a passar.

“Les conseqüències de les retallades en sanitat maten” és, doncs, el reclam d'aplicació. Però la debilitat de l'argument és afortunadament extrema. Notem que molts indicadors de salut porten una inèrcia, responen parcialment a la genètica i tenen resiliència. Les xifres actuals de resultats de salut són del 2010. Recordo que la renda familiar disponible a Espanya no va baixar fins després del juny d'aquest any, atenent el pes de les transferències i subsidis. I també que la despesa sanitària pública fins al 2012 no disminueix: de fet, s'estanca aquest darrer any, ni creix ni decreix. Objectivades les dades, per tant, és incomprensible argumentar receptes pseudocientíficament, com fan alguns, servint suposadament una causa justa. És clar que sempre podem consensuar una mateixa diagnosi: recuperar el creixement, que retorni l'ocupació i que es preservi el més substantiu de la despesa en salut pública. Però, atents, que hem de llegir bé la prognosi: salut pública no és despesa sanitària ni assistència pública de guariments de salut. Més aviat té a veure amb les intersectorialitats de salut a totes les polítiques, especialment en aquelles que guarden entre si externalitats positives, que reforcen el benestar poblacional i minven els efectes negatius que la perjudiquen. Ajudar a fer que retorni l'ocupació no és condicionar la subvenció pública al fet de no treballar, sinó subsidiar l'esforç de fer-ho. I amb l'objectiu d'evitar que cap ciutadà prengui mal en la seva salut, el que cal és ser selectius per prioritzar els més fràgils i no continuar amb un universalisme de barra lliure en què sembla importar més quant es gasta que com, per a què i amb quins resultats. La recepta de tornar al consum de recursos propis –contra la globalització– és egoista contra els països que busquen oportunitats per a la seva població sense haver de migrar, sinó treballant a casa i exportant. Construir evidència torturant les dades, jugant amb outliers d'evidència marginal i escassa significació demogràfica és proper ja al frau intel·lectual. Ni que sigui per una bona causa. Que el lector, doncs, no es deixi guiar per un bon títol sense examinar la consistència de l'argumentació que l'ha de sustentar.