Banca: mala praxi i presó
En plena cerimònia de la confusió, actualment no sabem amb exactitud si els bancs són els causants i culpables de la crisi, en són uns dels afectats o són uns instruments incapaços de col·laborar en la recerca d'una solució. De moment, sembla que ningú no ha estat capaç de pensar en cap sortida que no passi per la recuperació del creixement econòmic. De fet, els banquers ja només aspiren a minimitzar les crítiques i el desprestigi. S'han dedicat a la pràctica de la comptabilitat creativa, cosa que ha induït els mercats a desconfiar de la seva solvència presentada amb la màgia negra de les xifres i els procediments dels alquimistes. No cal tenir gaire memòria per a recordar com es quadraven amb falsedat uns superàvits de Grècia molt superiors als de Noruega. Hem passat a viure, per tant, en un món ben diferent de l'anterior a la crisi i s'ha difós un gran escepticisme sobre les dades que es presenten a fi de seguir remunerant els executius i els accionistes, i de seguir tirant de la rifeta amb xifres indeterminades per cada operació que no s'hagi conclòs encara.
Martin Sandbu (‘Financial Times') fa referència al legislador de la Grècia antiga Soló, que deia que sobre els humans i la felicitat no és possible pronunciar-se fins després de la mort, és adir, igual que passa amb els eventuals beneficis dels bancs. Estem, doncs, confrontats a unes entitats financeres que ens amenacen de tancar l'aixeta del crèdit i estrangular l'economia si intentem regular-les. Contra aquest xantatge, només podem tractar els banquers com els paràsits que són quan es dediquen a l'extorsió. Ells ens estaran esperant a la cantonada que ve amb la llista de nous rescats amb els quals ens seguiran vampiritzant sense donar mostres d'humilitat ni cap propòsit d'esmena. Philip Augar, autor del llibres La irresponsable ascensió i caiguda de la City, diu que la tasca de reformar un sistema financer podrit de dalt a baix és enorme. Les iniciatives plantejades són molt diverses i molt difícils d'aplicar en forma de regulació i transformació. Es per això que tots els executius de la banca han de quedar subjectes per llei al risc de ser penalment responsables dels errors, la negligència, les males pràctiques, les vulneracions de la bona governança i les actuacions de mala gestió que perjudiquen tercers o l'interès general. Només la presó dels infractors podria eradicar la vergonya de la gestió que actualment queda impune.
El president de la CEOE s'ha solidaritzat amb Blesa dient que ell també ha comès errors de gestió. I certament formava part de la directiva del seu predecessor Díaz Ferran, al qual mai no ha criticat. Té, a més a més, un funcionari general de 250.000 euros de sou i mai no ha fet referència als milions que va costar a la patronal la jubilació de l'antecessor. A part que té un director de relacions laborals condemnat per humiliació i mal tracte dels seus subordinats i que ara s'oposa que, en cas de defunció de pares o fills, es tinguin quatre dies de funerals, és a dir, bastant menys de la tradicional institució catalana de l'any de plor per a les vídues. És curiós que Mario Fernández, president (PNB) de la Kutxa basca també hagi fet un gest de solidaritat amb Blesa, probablement perquè a ell també el volien processar per raons semblants. Per cert, quina sortida de l'íntim de J.M. Aznar de la presó de Soto del Real! Un utilitari, en lloc del cotxe blindat de 500.000 euros, roba de jovent i cenyida de cametes, amb el caminar prudent de l'home que s'ha tornat a enamorar als 65 anys i va pendent de la televisió com si anés maquillat a l'estil dels artistes d'El Molino.
De teló de fons, els damnificats de Bankia que van ser enganyats, segons Méndez, president de Caixa Galicia, per uns subordinats que es veu que col·locaven preferents i altres paranys per iniciativa pròpia sense que ningú els ho hagués ordenat. Segons Ferdinando Guigilano, és així que les societats occidentals s'han fracturat en virtut d'un triple cisma: el que separa rics i pobres, el dels joves i els vells i, finalment, el que contraposa creditors i deutors. És interessant d'observar que fins i tot els dirigents del PP que deien, com diu ara la nova líder d'Euskadi, es deixen seduir pel “charme discret de la bourgeosie”. Per exemple, la secretària general, Cospedal, va fer un road show a Londres per explicar el potencial de la marca Espanya a grups com ara Black Rock i Temasek convocats per la banca Société Générale, de la qual cobra com a assessor el seu marit López del Hierro. També s'ha col·locat a Liberbank, l'entitat que s'ha quedat la Caixa de Castella-La Manxa, on el director es va negar a pagar-li la retribució de 7.000 euros mensuals, si no li ho ordenaven per escrit. En el mateix paquet, el banc l'ha situat també de conseller a Itinere. N'hi ha que a l'edat de jubilar-se els descobreixen qualitats per a contractar-los.
Tot plegat passa mentre amb l'excusa d'estalviar ens volen deixar la Generalitat buida de competències. Si de veritat volen reduir el dèficit, els ofereixo gratis algunes fórmules infal·libles. Per exemple, mantega i no canons amb prohibició de construir submarins. Aquest últim, el Peral, ha costat 2.135 milions i no flota: la reparació costaria 800 milions més i el dany a la marca Espanya és irreparable. Segona solució: retirar immediatament un AVE del qual no podem pagar ni l'obra ni el manteniment, que ja es vol privatitzar i que ens hipoteca el futur a base de mobilitat exterior (emigració pura i dura) dels joves i d'un atur de plusmarca del 27 per cent. Als vuit passatgers d'Albacete (“pasa y vete”) o d'Osca (res en contra, la meva mare era d'allà) ja els posarem una limusina. I per ressuscitar l'economia facin un plantejament com el que Putin va presentar a Sant Petersburg. I parin d'asfixiar el corredor de la Mediterrània mentre no donen suport a la terminal de Hutchinson-Whampoa al port de Barcelona, aconseguida gràcies al fet que no s'hi va ficar l'ambaixada espanyola i garantia d'operacions amb la Xina, que, gràcies, al concurs del Port, ja ha comprat la sucursal irlandesa de Telefónica. Mentre el govern central no ens ajudava amb el ferrocarril a la frontera i ens feien pagar a nosaltres els accessos portuaris que fora de Catalunya paga Madrid. Acabada la societat opulenta és, doncs, l'hora de regular sense contemplacions un sistema financer massa important per a deixar-lo incontrolat i disfuncional atesa la seva estratègica importància.
