Una altra manera de ballar el tango

Hi ha temes que són tabú entre nosaltres, temes dels quals no es pot parlar. Formen part del cànon del que és políticament correcte, i pobre d'aquell que gosi infringir-lo: serà llançat a les tenebres exteriors del cercle dels benpensants. Mandra mental? Covardia? L'esperit acomodatici que preval entre els que estan escaldats per la història? Sigui quina sigui la causa, el resultat és sempre el mateix: una societat que, en haver eliminat el debat i haver optat per un dogma indiscutible, perd l'oportunitat de millorar qualsevol proposta i, fins i tot, la de rectificar-la si cal. Això passa amb el tema de l'euro, que qüestiona –per a qui no vulgui girar la cara– la manera com s'està portant el procés d'integració europea amb un discutible lideratge alemany.

Contribueix a aquest tabú el misticisme rendit amb què ha estat vista Europa des dels països del sud que han estat incapaços –segons reconeixia Indro Montanelli pensant en Itàlia– de bastir una realitat nacional sòlida, a diferència d'aquelles altres nacions que han aconseguit, al llarg de mil anys i amb penes i treballs, conformar una identitat nacional potent que no estan disposats a sacrificar de qualsevol manera a l'altar de la Unió Europea, que veuen tan sols com un instrument al servei dels seus interessos. I el mateix que deia Montanelli, referint-se a Itàlia, podem dir-ho nosaltres pensant en Espanya o en Catalunya. Molts espanyols i molts catalans veuen en Europa l'instrument que solucionarà per elevació, automàticament i sense esforç, uns problemes seculars que no han estat capaços de resoldre per si mateixos. Ortega ho va expressar de manera cantelluda –“España es el problema y Europa, la solución”–, oblidant que el futur sempre està fonamentalment en mans de qui l'albira.

és Des d'aquesta perspectiva que tot es pot qüestionar que s'ha d'afrontar el fet que Europa sigui avui l'única regió del món que no creix econòmicament. I la primera qüestió que s'ha de plantejar és si ha estat un encert la implantació de l'euro. Aquesta pregunta ni prejutja la resposta, ni està tan sols a l'abast dels experts. Entre altres raons, perquè el procés de construcció europea excedeix de l'estricta dimensió econòmica. Raó per la qual la tòpica frase “és l'economia, estúpid” s'hauria de substituir per una altra: “No tan sols és l'economia, imbècil.” D'altra banda, formular-se preguntes no implica necessàriament tirar enrere i desfer el camí, sinó que és el requisit imprescindible per rectificar i fer possible la continuïtat del projecte.

Si s'admet aquest plantejament, es pot dir que el procés d'integració europea s'ha desenvolupat des del començament amb patrons asimètrics, és a dir, impulsant la unió tan sols en alguns aspectes –com ara la moneda única–, mentre que altres matèries –absolutament complementàries– seguien sota la competència exclusiva dels estats nacionals. Així es va denunciar amb raó al seu dia –per J.F. Martín Seco– que el projecte d'Unió Europea basat en l'Acta Única i Maastricht ni era unió ni era europea. No era unió perquè la imposició d'una convergència merament nominal portaria d'una manera inevitable a incrementar la divergència real entre els països, i no era europea perquè acabaria destruint els dos elements més genuïns d'Europa: la democràcia i l'estat social. El vaticini s'està complint. Avui és evident com, amb la moneda única, els nostres sistemes democràtics es dilueixen i perden consistència, atès que les competències de la Comissió, privada de legitimació democràtica, són enormes. De fet, domina la convicció que qualsevol problema ideològic no és, en el fons, més que un problema econòmic, de manera que existeix una predisposició clara a la tecnocràcia i una desconfiança radical envers tot poder polític i democràtic, com si la ciència econòmica fos necessàriament neutral. La conseqüència de tot plegat és que un país que ha renunciat a la seva pròpia moneda queda en una situació d'extrema vulnerabilitat que, atesa la lliure circulació de capitals, deixa els diversos governs sense defensa davant dels mercats.

De fet, Alemanya ha marcat la política monetària de la Unió Europea des d'abans de la creació de l'euro, actuant a través del Sistema Monetari Europeu, amb l'objectiu d'evitar la inflació. I el desenllaç ha estat la generació a Europa d'un problema similar al que van tenir fa uns anys els països llatinoamericans, que era que no controlaven la moneda en la qual s'havien endeutat, cosa que els feia estar en mans dels creditors. Van perdre la sobirania i van acceptar l'imperi de l'FMI, que tenia el propòsit essencial que cobressin els creditors internacionals. Es dirà que aquesta situació no es dóna a Europa, ja que els països europeus integrants de la unió monetària s'han endeutat en la seva moneda. I aquí sorgeix la pregunta essencial: és cert que l'euro és seu? La resposta no pot ser cap altra que, si bé l'euro és la seva moneda, ja que totes les transaccions internes i externes es nominen amb aquesta moneda, és també una divisa aliena, atès que la majoria dels països no en tenen el menor control, per l'absència d'institucions comunitàries amb poder democràtic efectiu per endegar una política econòmica comuna.

Tot plegat ens porta a una conclusió: o la Unió Europea avança en la unió política (que implica unitat de direcció i un cert nivell de solidaritat per als deutes) o l'euro està condemnat. No es tracta de tirar enrere, sinó de rectificar. Sempre hi ha una altra manera de ballar el tango. Però s'ha de voler ballar.