Convulsió sentimental

Les afirmacions de Ramón Jáuregui, diputat del PSOE i encarregat de redactar el paper que els socialistes presentaran sobre l'estructuració de l'Estat, són francament atractives i molt alliçonadores. L'exministre afirma que no pot ser que “en un moment de crisi econòmica i amb la convulsió sentimental que viu el país” els catalans aspirin a decidir el seu futur en un referèndum. Em fascina això de la “convulsió sentimental”. ¿Què vol dir exactament amb una expressió de tanta volada poètica? ¿De quina convulsió i de quins sentiments parla? ¿De l'efervescència sobiranista que posa en dubte el que ell mateix anomena “encaix imprescindible” de Catalunya amb Espanya? No està gens malament aquesta asseveració perquè planteja un tema que cada dia més se'ns presenta amb tota la seva radicalitat. La convulsió ve donada perquè els extrems del discurs cada dia ho són més i cada segon que passa vivim el perill d'una fragmentació evident que, en determinats sectors i gràcies a determinades actituds, acabarà definint un panorama de bons i dolents, sense remissió. Per acabar amb un plantejament així només hi ha una solució digna, evident i necessària: una consulta. Una simple pregunta contestada a través dels mecanismes democràtics i formulada amb afany d'aclariment després d'un debat apassionat però racional sobre les opcions possibles. És a dir, per superar la convulsió, tractament civilitzat.

Que és justament el que rebutja Jáuregui amb una tesi sorprenent que diu ben poc a favor del seu hipotètic tarannà conciliador. Parlant del referèndum, diu que un 51% no garanteix res, perquè davant del 49% que s'hi ha manifestat en contra, “al cap de dues hores i mitja després es pot estar alterant la majoria social, amb la qual cosa estem davant d'una inestabilitat permanent”. La teoria destrossa, de cop, l'essència mateixa de qualsevol consulta. ¿Què insinua? ¿Que el poble no hauria d'opinar mai o que hauria d'opinar cada dia? No és una foto fixa, ja ho sabem, però serà una foto aclaridora. Si més no per superar el fantasma de la convulsió i per veure i comprovar amb dades una realitat tangible.